Datos personales/Dades personals

miércoles, 26 de septiembre de 2007

martes, 25 de septiembre de 2007

El Ojo del Africano (I)


Allá por el 87 u 88, aparecieron las andanzas de mi hijo publicadas por entregas en el periódico “Ciudad de Alcoi”. Fue iniciativa de su director, narrar retazos de la aventurera vida que, por aquel entonces, llevaba el joven Mombo en este acogedor valle de historia convulsa.

Está es una de sus páginas en la que se narra la aparatosa persecución que por sus calles se llevó a cabo una fría noche de invierno.
Quizás algún día cercano, decida publicarlo online en el otro cuaderno de bitácora.


Allà pel 87 o 88, aparegueren les vicissituds del meu fill publicades per entregues al periòdic “Ciudad de Alcoi”. Fou iniciativa del seu director, narrar retalls de l’aventurera vida que, aleshores, portava el jove Mombo a aquesta acollidora vall d’història convulsa.

Aquesta és una de les seves pàgines a la que es narra la aparatosa persecució que pels seus carrers es portà a efecte una gelada nit d’hivern.

Tal volta algun dia proper, ho decideix i el publique online a l’altre quadern de bitàcola.

¿Irlandeses o vikingos?



Uno de los parroquianos habituales del pub anterior.

También para un anuncio en prensa. Por las mismas fechas.


Un dels parroquians habituals del pub anterior.

També per a un anunci en premsa. Per les mateixes dades.

lunes, 24 de septiembre de 2007

Cork


En las postrimerías de la IIWW, y al regreso de cada uno de nuestros vuelos de reconocimiento sobre el Canal de la Mancha, Aspas y yo nos deteníamos en una pequeña taberna de la localidad de Cork. Sé que el desvío era importante y los kilómetros de más aparecían reflejados en nuestras hojas de ruta. Pero la pinta de cerveza negra y la tabernera que nos la servía, merecían, y mucho, la pena.

Ilustración para un anuncio en prensa. Hacia 1993.

A les acaballes de la IIWW, i al retorn de cadascun dels nostres vols de reconeixement al damunt del Canal de la Mànega, Aspes i jo ens aturàvem a una petita taverna de la localitat de Cork. Sé que el desviament era important i els kilòmetres de més apareixien reflectits a les fulles de ruta. Però la pinta de cervesa negra i la tavernera que ens la servia, mereixien i molt, la pena.

Il·lustració per a un anunci en premsa. Cap a 1993.

viernes, 14 de septiembre de 2007

¡¡¡Bastardos!!!


Siguen quedando muchos hijos de perra en este mundo. Bastantes menos que buena gente aunque sean enormemente más ruidosos. Nunca me ha gustado tener tratos con ellos pero, en ocasiones, me he visto navegando cerca de su órbita.

El juicio a Pinochet me sorprendió volando en dirección a Tayikistán y recordé a un viejo amigo que había sufrido en su carnes las acciones de este rufián – aún oigo los acordes de esa guitarra, tu guitarra Patricio Contreras, que desde hace mucho están disfrutando en Seattle -.

Una nueva portada de mis aventuras ficticias llevaba el título de “Juí al dictador” – “Juicio al dictador” - y también fue publicada por la revista “Imatges”. Fue una insignificante vendetta contra un mal bicho. Lástima que el miserable no sufriera la milésima parte del dolor que, junto a su cohorte de allegados, provocó.

Ahora ya está en el lugar del que jamás debería haber salido. Y tú y yo, Patricio, nos debemos un brindis.


Segueixen quedant molts bastards a aquest món. Prous menys que bona gent encara que enormement més sorollosos. Mai m’ha agradat tenir tractes amb ells però, en ocasions, m’he vist forçat a navegar prop de la seva òrbita.

El judici a Pinochet em sorprengué volant cap a Tayikistan i em vingué a la memòria un vell amic que sofrí a les seves carns les accions d’aquest rufià – encara escolto els acords d’aquesta guitarra, la teva Patricio Contreras, que des de fa molt de temps estan gaudint a Seattle -.

Una nova portada de les meves fictícies aventures portava el títol de “Juí al dictador” i també fou publicat per la revista “Imatges”. Una insignificant vendetta contra una mala bèstia. Llàstima que el miserable no va sofrir la mil·lèsima part del mal que, amb la seva cohort de partidaris, va provocar.

Ara ja és al lloc del que mai degué haver sortit. I tú i jo, Patricio, ens devem un brindis.

jueves, 13 de septiembre de 2007

Constructores corruptos

En una de mis más peligrosas aventuras, me enfrenté a una red de constructores corruptos que explotaban como mano de obra a emigrantes de países de la extinta Unión Soviética. Según logramos descubrir, estos canallas, con la aquiescencia del gobierno local, pagaban a estas gentes, sueldos inferiores a los que cobraban los obreros del país, bajo la velada amenaza de devolverlos a su lugar de origen a la menor protesta.

La verdad es que no recuerdo bien dónde vivimos está esperpéntica historia ni el año en que sucedió. Sí que una elegante publicación, la revista “Imatges” editada por el fotógrafo Paco Grau, dedicó una de sus páginas a aquella aventura, aunque por el diseño y la estética usados, el público creyó estar ante la portada de una obra de ficción.

Cuando miro atrás, no puedo más que alegrarme de que en este país nuestro, no existan personajes como estos ¿verdad?



En una de les aventures més perilloses que he viscut, m’enfrontí a una xarxa de constructors corruptes que explotaven com a mà d’obra a emigrants de països de la desapareguda Unió Soviètica. Segons descobrirem, aquestos canalles, amb l’aquiescència del govern local, pagaven a aquestes gents, sous inferiors al que cobraven els obrers el país, sota la velada amenaça de tornar-los al seu lloc d’origen a la menor protesta.

La veritat és que no recordo be on varem viure aquesta esperpèntica història ni l’any en que succeí. Sí que una elegant publicació, la revista “Imatges” editada pel fotògraf Paco Grau, dedicà una de les seves pàgines a aquesta aventura, encara que pel disseny i l’estètica utilitzades, el públic cregué estar davant la portada d’un obra de ficció.

Quan miro enrere, no puc més que alegrar-me de que en aquest país nostre, no hi hagin personatges com aquestos, veritat?

sábado, 8 de septiembre de 2007

La Doctora Living y su ayudante Stone


Casi antes de todo, en mi ya lejana adolescencia, conocí a un par de personajes muy peculiares.
Fue en Paramaribo, mi ciudad natal, en una cantina de caucheros. Mi padre se dedicaba a la navegación de cabotaje por toda la costa norte de Sudamérica, y yo le acompañaba en algunas de sus travesías menos comprometidas. Ese día, estaba citado por la doctora Living y su particular ayudante Stone. Querían que le hiciera un transporte relacionado con unas ruinas mayas descubiertas en la zona de Petén. La doctora Living era apenas una niña que se dedicaba a rastrear las rutas de los inmortales exploradores del siglo XIX. Stone, por su parte, era un ayudante que le habían recomendado con total confianza, pero que a mi me dio la impresión de que al menor peligro, iba a ocultar su cabeza bajo tierra. En fin, suposiciones de un niño con la imaginación desbocada.

Después de aquel servicio, no los volví a ver más. Me escribieron durante algún tiempo hasta que todo se difuminó.

Años después, aproveche su recuerdo para convertirlos en mascotas del “Livingstone F&B”, una franquicia de comida rápida del que, quizás, os hable en un futuro no muy lejano.


Quasi abans de tot, a la meva ja llunyana adolescència, coneguí un parell de personatges molt peculiars.
Fou a Paramaribo, la meva ciutat natal, a una cantina de recol·lectors de cautxú. El meu pare es dedicava a la navegació de cabotatge per tota la costa nord de Sud-amèrica, i jo l’acompanyava en algunes de les seves travessies menys compromeses. Aquest dia, tenia una cita amb la doctora Living i el seu particular ajudant Stone. Volien que els fera un transport relacionat amb unes ruïnes maies descobertes a la zona de Petén. La doctora Living era a penes una nena que es dedicava a rastrejar les rutes dels immortals exploradors del segle XIX. Stone, per la seva part, era un ajudant que li havien recomanat amb tota confiança, però que a mi em donà la impressió de que al menor perill, anava a amagar el cap sota terra. En fi, suposicions d’un menut amb la imaginació desbocada.

Després d’aquest servei, no els torní a veure més. M’escrigueren durant algun temps fins que tot es difuminà.

Anys després, vaig aprofitar el seu record per a convertir-los en mascotes per al “Livingstone F&B”, un franquiciat de menjar ràpid del que, tal volta, un parli en un futur no massa llunyà.

La Parada de la Vida


En una de las misiones de observación rutinarias que durante la Segunda Guerra Mundial llevamos a cabo en la zona del Mediterráneo Oriental, nuestro avión sufrió una avería.

El divertido aterrizaje forzoso en la playa desierta de un pequeño islote, solo fue el preludio de los cuatro días más extraños que viví durante aquella convulsa época. Las criaturas marinas que, esporádicamente, nos visitaban, tenían un aire por igual a modelos de alta costura de Balenciaga como a primitivo casting para el “Buscando a Nemo” de la Pixar.

Vestuario para el espectáculo de calle “La Parada de la Vida” en “Terra Natura” - Inédito -.

A una de les missions d’observació rutinària que durant la Segona Guerra Mundial duguérem a terme a la zona del Mediterrani Oriental, nostre avió sofrí una averia.

El divertit aterratge a la platja deserta d’un petit illot, tan sols fou el preludi dels quatre dies més estranys que visqué durant aquesta convulsa època. Les criatures marines que, esporàdicament, ens visitaven, tenien un aire per igual a models d’alta costura de Balenciaga com a primitiu casting per al “Buscando a Nemo” de la Pixar.

Vestuari per a l’espectacle de carrer “La Parada de la Vida” a “Terra Natura” – Inèdit -.