Datos personales/Dades personals

Yendo por el mundo... / Anant pel món...

Buscar este blog

sábado, 26 de abril de 2008

El fin de la encrucijada de corazones


Acabó la “Cruïlla de Cors”, el audaz, imperfecto, y, por momentos, innovador proyecto que me ha ocupado los últimos quince meses.

Desde ya mismo emprendo nuevos vuelos, utópicas misiones, atrevidos viajes, que muy pronto veréis en esta pantalla.

Propuesta para el rey Jaime I – ya en la calle – y para el sultán Muhammad II – inédito –pertenecientes a “Cruïlla de Cors” (2007/2008).


Acabà la “Cruïlla de Cors”, el audaç, imperfecte, i, per moments, innovador projecte que m’ha ocupat els darrers quinze mesos.

Des de ja mateix emprenc nous vols, utòpiques missions, atrevits viatges, que molt prompte voreu en pantalla.

Proposta per al rei Jaume I – ja al carrer – i per al sultà Muhammad II – inèdit – pertanyents a “Cruïlla de Cors” (2007/2008).

lunes, 21 de abril de 2008

Nombre clave: Palomino


En los próximos días, cumpliré la difícil misión que el servicio secreto británico me ha encargado. Una visita a ciertos nidos de terroristas internacionales de gran peligro, y la necesidad de mantener el incógnito bajo cualquier circunstancia, me llevarán a vestir indumentarias de escaso colorido e imperiosa sobriedad, y además, lucir un maquillaje facial que potencie el incógnito.
Ya se sabe que, cuando uno trabaja para ciertos elementos de la intriga internacional, hay que hacer concesiones que afectan, incluso, a la dignidad humana más básica.
¿Qué voy a hacerle?
En poco menos de una semana volvemos a vernos por acá y os cuento…

Detalle para cartel de representación teatral (hacia el 2000).


Als propers dies, compliré la difícil missió que el servei secret britànic m’ha encarregat. Una visita a certs nius de terroristes internacionals de gran perill, i la necessitat de mantenir l’incògnit sota qualsevol circumstància, em portaran a vestir diverses indumentàries de escàs colorit i imperiosa sobrietat, i a més, lluir un maquillatge facial que potencií l’incògnit.
Ja se sap que, quan un treballa per a certs elements de l’intriga internacional, hi ha que fer concessions que afecten, fins i tot, a la dignitat humana més bàsica.
Què vaig a fer-li?
En poc menys d’una setmana es tornem a trobar per ací i us conte...

Detall per cartell de representació teatral (cap al 2000).

sábado, 19 de abril de 2008

Deep i Deepak


Fueron guías de mi padre durante sus andanzas por el subcontinente asiático. Competían con él bebiendo cerveza de forma descompasada. Su escaso físico hacía que, con bien poco, tuvieran bastante. Ante la fortaleza que este mostraba en la ingestión de alcohol, acabaron lanzando sobre mi padre el peculiar apodo de “Strong Man”.

Reserva de Sariska (principios del siglo XX).

Varen ser guies de mon pare durant les seves correries pel subcontinent asiàtic. Competien amb ell bevent cervesa de manera descompassada. El seu escàs físic feia que, amb ben poc, tingués prou. Davant la fortalesa que aquest mostrava amb la ingestió d’alcohol, acabaren llançant damunt de mon pare el peculiar malnom de “Strong Man”.

Reserva de Sariska (principis del segle XX).

jueves, 17 de abril de 2008

¿Dónde está el Capitán Nemo?


El fascinante Capitán de las “20.000 leguas de viaje en submarino” de Jules Verne tenía un sosias de origen muy peculiar. Uno de mis bisabuelos llegó a conocerlo antes que el escritor galo y ya vio las tremendas posibilidades que como personaje ofrecía.
Lamentablemente mi bisabuelo, cruzando el río Courantine, sufrió las consecuencias de un ataque de pirañas chifladas que afectaron a los cartílagos de ambas manos. No pudo volver a empuñar la pluma – ni nada que se le pareciese -.
Hoy día, en plena época informática, esto no hubiese supuesto el menor hándicap y yo seguiría viviendo, sin dar golpe, de los derechos inherentes a sus creaciones.

Ilustración para artículo político. Revista “Imatges” (a finales de los 90).

El fascinant Capità de les “20.000 llegües de viatge en submarí” de Jules Verne tenia un sòsies d’origen molt peculiar. Un dels meus besavis aplegà a conèixer-lo abans que l’escriptor gal i ja va veure les tremendes possibilitats que com personatge oferia.
Lamentablement el meu besavi, creuant el riu Courantine, sofrí les conseqüències d’un atac de piranyes boges que afectaren als cartílags de les dues mans. No pogué tornar a empunyar la ploma – ni res que li semblés -.
Hui en dia, el plena era informàtica, açò no hagués suposat el menor handicap i jo seguiria vivint, sense pegar cop, dels drets inherents a les seves creacions.

Il·lustració per article polític. Revista “Imatges” (A finals dels 90).

lunes, 14 de abril de 2008

Celestina medieval


Tomado del natural, este apunte de anciana, en una villa del norte de Aragón durante el siglo XIII.

Después de más de cien propuestas, el último de los esbozos para vestuario de esa “Cruïlla de Cors” que podrá disfrutarse por las calles de Alcoi el próximo día 22 (2007/2008).


Pres del natural, aquest apunt d’anciana, a una vila del nord d’Aragó durant el segle XIII.

Després de més de cent propostes, el darrer dels esbossos per al vestuari d’aquesta “Cruïlla de Cors” que podrà gaudir-se als carrers d’Alcoi el proper dia 22 (2007/2008).

jueves, 10 de abril de 2008

¡Tintoreros!


A pesar de que no llegué a vivir esta época en la tierra de mis ancestros, si he visto reproducida la escena, a lo largo y ancho de mis viajes por el mundo, en culturas que siguen utilizando una metodología tradicional para muchas de sus tareas.
No deja de ser una sensación casi mágica, ver como los pigmentos se mezclan con pieles y telas hasta conseguir vibrantes colores que, secados a la luz del sol, conforman largos pasillos de apariencia irreal.

Ilustración para un libro sobre el proceso textil (hacia finales de los 80).


A pesar de que no vaig aplegar a viure aquesta època en la terra dels meus ancestres, si he vist reproduïda l’escena al llarg i ample dels meus viatges pel mon, en cultures que segueixen utilitzant una metodologia tradicional per a moltes de les seves tasques.
No deixa de ser una sensació quasi màgica, veure com els pigments es barregen amb pells i teles fins aconseguir vibrants colors que, secats a la llum del sol, conformen llargs corredors d’aparença irreal.

Il·lustració per a un llibre a voltant del procés tèxtil (cap a finals dels 80).

lunes, 7 de abril de 2008

Dear Amelia…


Aunque nuestro encuentro fue breve, la huella que dejé en ella fue más intensa de lo imaginado. Digo esto a tenor del despiste por el que, años después, aún seguiría siendo recordada en aquel local.

Elemento decorativo para el restaurante “Livingstone F&B” (2007).

Encara que el nostre encontre fou breu, la empremta que vaig deixar amb ella fou més intensa del imaginat. Dic açò d’acord amb l’oblit pel que, anys després, encara seguiria sent recordada a aquest local.

Element decoratiu per al restaurant “Livingstone F&B” (2007).

viernes, 4 de abril de 2008

Sigfrid i Yazid en sociedad




Ayer fue el día.
Por la tarde volé en mi Dakota, desde nuestra actual base en el Norte de África, para asistir a la presentación en sociedad de mis dos últimos retoños.
Los que me conocen bien, saben que soy un tipo que exterioriza poco sus emociones, así que, el hecho de que una gota recorriera mi mejilla, se debe a que suelo volar con las ventanillas bajadas y que, tal vez, alguna mota de polvo sahariano – o de La Ribera – penetró en mi ojo izquierdo provocando la consecuente reacción del lagrimal.

Cajas del alijo interceptado y el teatro poco antes del inicio del acto. Presentación de los cuentos “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” i “Sigfrid, el pacificador de la Creu” en el Teatro Principal.


Ahir fou el dia.
Per la vesprada vaig volar amb el meu Dakota, des de la nostra actual base al Nord d’Àfrica, per assistir a la presentació en societat dels meus dos darrers plançons.
Els que em coneixen be, saben que soc un tipus que exterioritza poc les seves emocions, així que, el fet de veure gota recorre la meva galta, és degut a que acostume a volar amb les finestrelles baixades i que, tal volta, alguna mota de pols saharià – o de La Ribera - penetrà al meu ull esquerre provocant la conseqüent reacció del lacrimal.

Caixes del contraban interceptat i el teatre poc abans del inici del acte. Presentació dels contes “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” i “Sigfrid, el pacificador de la Creu” al Teatre Principal

miércoles, 2 de abril de 2008

Recogiendo los cuentos


Recién llegados de las gráficas, estas que solucionan las cuestiones procreadoras de los artesanos de mi estirpe, en las manos tengo a mis nuevas criaturas. Los muchachos se han llevado una pequeña decepción por el escaso parecido que con su progenitor guardan. Yo creo que todo se limita al efecto que provoca el prisma bajo el que se observa una propuesta de este calado.
También he recibido alguna queja de “Aspas” por no poder participar de la elección de sus nombres. Y es que creo que, mi a viejo socio, le hubiera encantado practicar un simulacro del conocido ritual cristiano con su sempiterna botella de ron jamaicano.
Desde la base me recuerdan que dé las gracias a Bormac, la empresa impresora. Creo que si han nacido tan sonrosados y fuertes, se debe, en buena medida, a su participación en el alumbramiento.
Pues eso, gracias.

Cuentos “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” i “Sigfrid, el pacificador de la Creu” (2008).

Acabats d’arribar de les gràfiques, aquestes que solucionen les qüestions procreadores dels artesans de la meva estirp, a les mans tinc les meves noves criatures. El xicots de la base s’han emportat una petita decepció per l’escassa semblança que amb el seu progenitor guarden. Jo crec que tot es limita a l’efecte que provoca el prisma sota el que s’observa una proposta d’aquest calat.
També he rebut alguna queixa de “Aspas” per no poder participar de l’elecció dels noms. I és que crec que, al meu vell soci, li haguera encantat practicar un simulacre del conegut ritual cristià amb la seva sempiterna ampolla de rom jamaicà.
Des de la base em recorden que done les gràcies a Bormac, la empresa impressora. Crec que si han nascut tan acolorits de rosa i forts, es deu, en bona mida, a la seva participació al infantat.
Doncs això, gracies.

Contes “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” i “Sigfrid, el pacificador de la Creu” (2008).

domingo, 30 de marzo de 2008

Cruïlla de Cors


Sin previo aviso, por sorpresa, alguien lo ha colgado ahí. Poned pantalla completa, volumen en los altavoces y disfrutadlo.
http://es.youtube.com/watch?v=nKqDBGqtS_8

Tráiler promocional de “Cruïlla de Cors” (“Encrucijada de corazones”, 2008).


Sense avis previ, per sorpresa, algú ho ha penjat allí. Poseu pantalla completa, volum als altaveus i gaudiu.
http://es.youtube.com/watch?v=nKqDBGqtS_8

Tràiler promocional de “Cruïlla de Cors” (2008).

viernes, 28 de marzo de 2008

El casting de la azafata


Posturitas y más posturitas que no tienen otra función que envilecer a mis cachorros - no a mí claro, uno ya está en algunas cuestiones por encima del bien y del mal -. Pues eso, que tanta líbido desatada de forma gratuita, para que, al final, la agencia nos enviase a una azafata con aires de oficial prusiano – bigote incluido - a aquella feria de transporte aéreo de Southampton.

Fue en los años que siguieron a lo de Corea, pero, aunque no lo creáis, en esto de las azafatas, las agencias tienen, todavía, un rasero muy básico; “guapa y tonta mucho más cara que menos guapa y lista”. Sí, así te lo dicen y ni se sonrojan ni nada. Si no me creéis os puedo pasar algunos teléfonos de empresas dedicadas a esto y hacéis vosotros mismos la prueba.

En pleno siglo XXI. A veces hasta encuentro justificación de los exóticos destinos en los que sitúo mis bases.

Ilustraciones para tríptico (hacia 1999).

Posturetes i més posturetes, que no tenen altra funció que envilir als meus cadells – no a mi és clar, un ja està en algunes qüestions per damunt del be i del mal -. Doncs això, que tanta libido desencadenada de manera gratuïta, per a que, a la fi, l’agència ens enviara a una hostessa amb aires d’oficial prussià – bigot inclòs - a aquella fira de transport aeri de Southampton.

Fou als anys que seguiren a allò de Corea, però, encara que no ho cregueu, en açò de les hostesses, les agències tenen, encara, un raser molt bàsic; “guapa i ximple molt més cara que menys guapa i llesta”. Sí, així t’ho diuen i ni s’enrojolen ni res. Si no em cregueu us puc passar alguns telèfons d’empreses dedicades a açò i feu vosaltres mateix la prova.

En ple segle XXI. De vegades fins i tot trobe justificació dels exòtics destins als que porte les meves bases.

Il·lustració per a tríptic (cap al 1999).

lunes, 24 de marzo de 2008

Derrotando imperios


Para los modestos de espíritu – que mantenemos ese punto de rebeldía -, para los que las victorias de los débiles contra los poderosos nos reconfortan – aún a sabiendas de que nunca sonreiremos para la eternidad -, para los que apoyamos las pequeñas causas – con esa picardía que ofrece el desencanto -, para todos nosotros, digo, esta semana “che” ha sido un placer.
Desde Tayikistán, los muchachos y yo, hemos saltado de alegría nada más y nada menos que en dos ocasiones. Esos 3-2 y 2-3 consecutivos ante los más grandes, nos han dado lo único potable en este “annus horribilus”.

Mascota para peña valencianista (principio de los noventa del pasado siglo).


Per als modestos d’esperit – que mantenim aquest punt de rebel·lia -, per als que les victòries dels dèbils davant els poderosos ens reconforten – encara que coneguem que mai somriurem per tota l’eternitat -, per als que recolzem les petites causes – amb la picardia que ofereix el desencant -, per a tots nosaltres, dic, aquesta setmana “xé” ha sigut un plaer.
Des de Tayikistán, els xicots i jo, hem botat d’alegria ni més ni menys que en dues ocasions. Aquestos 3-2 i 2-3 consecutius davant els més grans, ens han donat l’únic potable en aquest “annus horribilus”.

Mascota per penya valencianista (inici dels noranta del passat segle).

Peregrina

Siguen quedando cosas en el camino de la singladura de esta “Cruïlla de Cors” que ya llega a su clímax. Y, que casualidad, caen propuestas que a mí, personalmente, me parecen atractivas.
Cada vez estoy más convencido de que me alineo poco con el pensamiento del global de los mortales.
Tal vez ello sea debido al aislamiento que vivo en los lugares elegidos como bases de operaciones.

Propuesta de vestuario para “Peregrina del desierto” (2008 inédita).


Segueixen quedant coses al camí de la singladura d’aquesta “Cruïlla de Cors” que ja aplega al seu clímax. I, que casualitat, cauen propostes que a mi, personalment, em semblen atractives.
Cada vegada estic més convençut de que em afilere poc amb el pensament del global dels mortals.
Tal vegada allò siga degut al aïllament que visc als llocs triats com a base d’operacions.

Proposta de vestuari per “Peregrina del desert” (2008, inèdita).

lunes, 17 de marzo de 2008

El beso

Explorar, saborear, sentir, disfrutar… En cualquier sitio, bajo cualquier circunstancia, sin excusas, sin temores, sin cortapisas ni convenciones sociales, con toda la intensidad del que se ofrece, del que da… un beso siempre es algo maravilloso.
Emulando a tantos fotógrafos franceses, aquí va uno de los capturados a lo largo de mis eternos vuelos.


“Fira de Teatre al Carrer” en Tárrega (hacia el 2001).


Explorar, assaborir, sentir, gaudir... En qualsevol lloc, baix qualsevol circumstància, sense excuses, sense temors, sense entrebancs ni convencions socials, amb tota la intensitat del que s’ofereix, del que dona... un bes sempre és una cosa meravellosa.
Emulant a tants fotògrafs francesos, ací va un dels capturats als llarg dels meus eterns vols.


“Fira de Teatre al Carrer” a Tàrrega (cap al 2001).

miércoles, 12 de marzo de 2008

Yazid, l’amant de la Mitja Lluna

…Y en este vivir sin vivir, en esta nueva vida en la que nado, que es la antigua, siempre encuentro a faltar las suaves caricias que la otra civilización me ofrecía.

Maquetación interior del cuento “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” (2008).

... I a aquest viure sense fer-ho, en aquesta nova vida a la que nade, que és la antiga, sempre trobe a faltar les suaus carícies que l’altra civilització m’oferia.

Maquetació interior del conte “Yazid, l’amant de la Mitja Lluna” (2008).

Sigfrid, el pacificador de la Creu


Una y otra vez ese sueño. Esa vida que no es mi vida pero que amenaza con haberlo sido. Entre dos bandos, entre dos civilizaciones, entre dos razas. Dos alternativas que quieren ser distintas y tan solo ligeros matices las separan. Una y otra vez, al despertar bañado en sudor, la nostalgia por lo que pudo haber sido….

Maquetación interior del cuento “Sigfrid, el pacificador de la Creu” (2008).


Una i altra volta aquest somni. Aquesta vida que no és la meva però que amenaça en haver-ho sigut. Entre dos bàndols, entre dues civilitzacions, entre dues rasses. Dues alternatives que volen ser distintes i tan sols lleugers matísos les separen. Una i altra vegada, al despertar banyat en suor, la nostàlgia pel que pugué haver sigut...

Maquetació interior del conte “Sigfrid, el pacificador de la Creu” (2008).

domingo, 9 de marzo de 2008

La Bahía del Ahogado


Pasó en los años cincuenta. En una aldea de la cornisa cantábrica. Yo conocí la historia años después de boca del sacerdote que se vio, de un modo u otro, involucrado. Esta historia de cineastas en problemas, policías desencantados, crímenes y romance licántropo, me resulto tan interesante como excesivamente dispersa.
Página de “La Bahía del Ahogado”. Extensa historia de cien páginas publicada en el suplemento dominical del periódico “Ciudad de Alcoy” (año 1999).
A ver si entre vuelo y vuelo, tengo algo de tiempo para retocarla, darle color y moverla con vistas a editar el álbum.


Ocorregué als anys cinquanta. A una aldea de la cornisa cantàbrica. Jo conegué la història anys després de boca del sacerdot que es va veure, d’una forma o altra, involucrat. Aquesta historia de cineastes amb problemes, policies desencantats, crims i romanç licàntrop, em resulta tant interessant com excessivament dispersa.
Pàgina de “La Badia del Ofegat”. Extensa història de cent pàgines publicada al suplement dominical del periòdic “Ciudad de Alcoy” (any 1999). A veure si entre vol i vol, tinc una mica de temps per a retocar-la, donar-li color i moure-la amb vistes d’editar l’àlbum.

jueves, 6 de marzo de 2008

Utopía

Hace mucho, mucho tiempo, en una lejana galaxia… Bueno, no es exactamente así, pero hace un tiempo, conocí un grupo de gente con el que llegamos a formar aquello tan utópico llamado “equipo”. Éramos una banda ambiciosa en un proyecto que no lo era menos y nos movía la ilusión de hacer las cosas de un modo distinto a como se hacen habitualmente. Trabajamos, jugamos, sufrimos… hubo risas, llantos, disputas, camaradería…

Al final, un conflicto entre los temerosos acomodados y los arriesgados utópicos, acabó con manejos turbios por parte del poder y la ejecución laboral del cabecilla. El resto se fue desintegrando. Quedamos algunos más durante un tiempo, incluso hay quien sigue planteando pequeños golpes de mano contra los detestables…
Mi homenaje de hoy va para aquella gente que nos la jugamos, que apostamos por hacer algo distinto, por buscar el “Mundo Perfecto” del que Eastwood habla en su película. Parafraseándolo diría que “en un mundo perfecto el ‘poder’ no existiría”.

Ilustración para colección particular (hacia el 2000).


Fa molt, molt de temps, a una llunyana galàxia... Bo, no és exactament així, però fa un temps, vaig conèixer un grup de gent amb el que aplegarem a formar allò tant utòpic anomenat “equip”. Érem una banda ambiciosa a un projecte que no ho era menys i ens movia la il·lusió de fer les coses d’una forma distinta a com es fan habitualment. Treballarem, jugarem, patirem... hagué riallades, plors, disputes, camaraderia...
A la fi, un conflicte entre els temorosos acomodats i els arriscats utòpics, acabà amb maneigs tòrvols per part del poder i l’execució laboral del cabdell. La resta anà desintegrant-se. Quedarem alguns més durant un temps, inclòs hi ha qui encara continua plantejant petits cops de mà contra els detestables...
El meu homenatge de hui va per aqueixa gent que ens la jugarem, que apostarem per fer una cosa distinta, per buscar el “Mon Perfecte” del que Eastwood ens parla a la seva pel·lícula. Parafrasejant-lo diria que “ a un mon perfecte el “poder” no existiria”.

Il·lustració per a col·lecció particular (cap al 2000).

Mujaidín

Es uno de los conflictos más ignorados de los últimos años y donde he visto la imagen más espeluznante de mi vida. Un padre recogiendo en una bolsa de plástico, los escasos restos de su hijo pequeño después de un ataque de artillería.
El falso demócrata ruso – antiguo miembro de la KGB – masacra sin piedad al pueblo checheno y los mujaidines de este país, se defienden de forma feroz y, en ocasiones, excesiva.
Tiene escasos visos de resolverse con rapidez. Primero por el celo de los rusos en evitar que otros países metan las narices en “sus” asuntos, y segundo porque, detrás de un supuesto conflicto de nacionalismos, se esconden importantes yacimientos petrolíferos que Rusia no puede permitirse perder.

Diseño de una Mujaidín - Guerrera de Alá – que quedará inédito en la propuesta de “Cruïlla de Cors” (2008).


És un dels conflictes més ignorats dels darrers anys i on he vist la imatge més esborronadora de la meva vida. Un pare recollint a una borsa de plàstic, les escasses restes del seu fill menut després d’un atac d’artilleria.
El falç demòcrata rus – antic membre de la KGB – massacra sense pietat al poble Txetxè i els mujaidins d’aquest país, es defenen de forma feroç i, en ocasions, excessiva.
Té escassos visos de resoldre’s amb rapidesa. Primer pel cel dels russos en evitar que altres països claven els nassos als “seus” assumptes, i segon perquè, darrere d’un suposat conflicte de nacionalismes, s’amaguen importants jaciments petrolífers que Rússia no es pot permetre perdre.

Disseny d’una Mujaidín – Guerrera d’Alà - que quedarà inèdit a la proposta de “Cruïlla de Cors” (2008).

sábado, 1 de marzo de 2008

¿El sino de mi vida?


Aunque parezca una “boutade”, llevo unos años en que, salvo en muy escasos instantes, mi vida se ha convertido en un “grand guinyol” más que grotesco en el que trabajos, contactos, compromisos, clientes, proyectos… se multiplican de forma aleatoria y se disparan en direcciones tan diversas que consiguen dejarme exhausto al final de cada día. Mi cuerpo ya no es el de aquel adolescente que resistía sin inmutarse los embates de las olas en la proa del cascarón de mi padre allá en el Surinam, o que supo sobreponerse a mil y una heridas de metralla en la mayor contienda jamás vista por el ojo humano.
Me noto mayor, y esa ciática traicionera no ayuda para nada a que logre sobreponerme. Al final, y como me dijo aquel cirujano de Corregidor, en una ocasión mientras me cosía el impacto de las balas japonesas en la boca de mi estómago, “pese a tu envergadura, eres solo fachada, muchacho”.

Ilustración para el anuario de APIV (2005).


Encara que semble una “boutade” porte uns anys als que, llevat d’escassos instants, la meva vida s’ha convertit en un “grand guinyol” més que grotesc al que treballs, contactes, compromisos, clients, projectes... es multipliquen de manera aleatòria i es disparen en direccions tan diverses que aconsegueixen deixar-me exhaust a la fi de cada jornada. El meu cos ja no és el d’aqueix adolescent que resistia sense immutar-se els embats de les ones a la proa de la vella nau del meu pare allà al Surinam, o que va saber sobreposar-se a mil i una ferides de metralla a la major contesa mai vista per l’ull de l’home.
Em note major, i aquesta ciàtica traïdorenca no ajuda per a res a que aconseguèixca sobreposar-me.
A la fi, i con em digué aquest cirurgià de Corregidor, a una ocasió mentre em cosia el impacte de les bales japoneses a la boca del meu estomac, “a pesar de la teva envergadura, tan sols eres façana, sagal”.
Il·lustració per a l’anuari de APIV (2005).

Archivo del blog/ Arxiu del blog