En el Muvim...

Con un breve acto, con nervios y risas, acompañados en la platea por curiosos y amigos, y compartiendo estrado con el intrépido editor Pablo Herranz y dos monstruos del tebeo y la ilustración - el maestro Calatayud y mi buen amigo Sento –, dimos punto de inicio público a la revista Xiulit.

A ver si con buen hacer y una pizca de suerte, repetimos escenario para celebrar el número 100.

Sí, y en el sorteo al más bisoño, me tocó a mí dibujar para la televisión pública.

Amb un breu acte, amb nervis i rialles, acompanyats a la platea per curiosos i amics, i compartint estrada amb l’intrèpid editor Pablo Herranz i dos monstres del tebeo i la il·lustració – el mestre Calatayud i el meu bon amic Sento -, donarem punt de inici públic a la revista Xiulit.

A vorer si amb el bon fer i un pessic de sort, repetim escenari per celebrar el número 100.

Sí, i al sorteig al més novell, em tocà a mi dibuixar per la televisió pública.

Xiulit

Pasado mañana se presenta en el Muvim de Valencia esta aventura para chavales en la que participo. 
No puedo más que desear toda la suerte del mundo a su impulsor, Pablo Herranz, y regocijarme por la excelente compañía con que ha surtido su primer número.
En muy poco, a su alcance; "Xiulit".

Després demà es presenta al Muvim de València aquesta aventura per xavals a la que participe.
No puc més que desitjar tota la sort del món al seu impulsor, Pablo Herranz, i alegrar-me per l'excel·lent companyia amb la que ha farcit el seu primer número.
En molt poc, al seu abast; "Xiulit".

Ya dábamos pistas

Ya está a su alcance. Tal vez no interese a todo el mundo pero es una buena muestra de lo que sucede en Alcoi durante la trilogía que recuerda un puntual instante del siglo XIII.

Aunque se presentó anoche al público, para los más imaginativos ya habíamos apuntado un adelanto.

Esbozo y portada definitiva para  revista (2015).

Ja està al seu abast. Tal volta no interese a tothom però és una bona mostra del que succeeix a Alcoi al llarg de la trilogia que recorda un puntual instant del segle XIII.

Encara que es va presentar anit al públic, pels més imaginatius ja haviem mostrat un avanç.

Esboç i portada definitiva per revista (2015).

¿Qué me pasa, Doctor?

 Se trata de una constante en mi vida sin diagnóstico médico. Nace la primavera y, junto a aburridos instantes en reuniones de trabajo, del extremo de la pluma surgen extraños bocetos de carácter ancestral…

Es tracta d’una constant a la meua vida sense diagnòstic metge. Naix la primavera i, junt a avorrits instants a reunions de treball, del extrem de la ploma sorgeixen extranys esbossos de caràcter ancestral...

Dirección: Mauthausen. ¿Sin detenerme?

El propósito no es nuevo. A aquellos de ustedes que siguen las vicisitudes de la base, les olerá a cuerno quemado. Pero los vaivenes de la vida me impiden cumplirlo como es mi deseo.

Entra marzo y “El 4208 de Mauthausen” está lejos de llegar a su fin.

¿Motivos? Los de siempre; el vil metal se interpone en la ruta de los proyectos personales y me desvía de manera tal discreta como inexorable.

¿Soluciones? Pocas, y casi todas pasan por abolir el vicio de comer, con lo que, tan solo mi aspecto físico, se acercaría al de los protagonistas de dicha novela gráfica.

¿Paciencia? Finalmente todo pasa por ella. Y, quizás, aquello del Euromillones también me daría cierto margen de maniobra, pero suena a utopía y de las gordas...

En fin, que la noticia es que seguimos en la brecha y poco más.

Lápiz de página doble para “El 4208 de Mauthausen” (2014/2015).

El propòsit no és nou. A aquells de vostès que segueixen les vicissituds de la base, els sonarà a mosca a l’arròs. Però els vaivens de la vida m’impedeixen complir-ho com és el meu desig.

Entra Març i “El 4208 de Mauthausen” està lluny d’aplegar al seu final.

Motius? Els de sempre; el vil metall s’interposa a la ruta dels projectes personals i em desvia de forma tan discreta com inexorable.

Solucions? Poques, i quasi totes passen per abolir el vici de menjar, amb el que, tan sols el meu aspecte físic, s’aproparia al dels protagonistes de dita novel·la gràfica.

Paciència? Finalment tot passa per ella. I, tal volta, allò dels Euromilions també em donaria cert marge de maniobra, però sona a utopia i de les grosses...

En fi, que la noticia és que seguim a la bretxa i poc més.

Llapis de pàgina doble per “El 4208 de Mauthausen” (2014/2015).

Niño de nuevo

Si hay un deseo perpetuo en mi vida profesional, es haber sido colaborador de una revista juvenil tipo Pilote, Spirou o Tintin.

Tener de dos a cuatro páginas semanales a mi disposición para desarrollar historias e ir completando álbumes en los que, bajo una capa formal de aventuras, exorcizar fantasmas.

Las revistas de este tipo hace tiempo desaparecieron en este país o quedaron reducidas a la ínfima expresión. Los niños libran otras batallas y es muy difícil hacerlas competir con la tecnología…

…Pero de pronto encuentras que un grupo de ilusionados piensan que esta no es una quimera y que cuentan contigo para ello. Y algo te dice que es posible ¿por qué no? Y que, en el hipotético caso contrario, siempre podré decir; “Yo estuve en el último proyecto romántico”.

Página para una nueva cabecera juvenil (2015).

Si hi ha un desig perpetu a la meua vida professional, és haver estat col·laborador d’una revista juvenil tipus Pilote, Spirou o Tintin.

Tindre de dos a quatre pàgines setmanals a la meua disposició per desenvolupar històries i anar completant àlbums als que, sota una capa formal d’aventures, exorcitzar fantasmes.

Les revistes d’aquest tipus fa temps varen desaparèixer o quedaren reduïdes a l’ínfima expressió. El xiquets lliuren altres batalles i és molt difícil fer-les competir amb la tecnologia...

...Però de sobte trobes que un grup d’il·lusionats pensen que aquesta no és una quimera y que conten amb tu per a ella. I alguna cosa et diu que és possible, per què no? I que, a ‘l’hipotètic cas contrari, sempre podré dir; “Jo estigué al darrer projecte romàntic”.    

Pàgina per una nova capçalera juvenil (2015).