Datos personales/Dades personals

Yendo por el mundo... / Anant pel món...

Buscar este blog

viernes, 27 de marzo de 2015

¿Qué me pasa, Doctor?




 Se trata de una constante en mi vida sin diagnóstico médico. Nace la primavera y, junto a aburridos instantes en reuniones de trabajo, del extremo de la pluma surgen extraños bocetos de carácter ancestral…

Es tracta d’una constant a la meua vida sense diagnòstic metge. Naix la primavera i, junt a avorrits instants a reunions de treball, del extrem de la ploma sorgeixen extranys esbossos de caràcter ancestral...

martes, 3 de marzo de 2015

Dirección: Mauthausen. ¿Sin detenerme?



El propósito no es nuevo. A aquellos de ustedes que siguen las vicisitudes de la base, les olerá a cuerno quemado. Pero los vaivenes de la vida me impiden cumplirlo como es mi deseo.
Entra marzo y “El 4208 de Mauthausen” está lejos de llegar a su fin.
¿Motivos? Los de siempre; el vil metal se interpone en la ruta de los proyectos personales y me desvía de manera tal discreta como inexorable.
¿Soluciones? Pocas, y casi todas pasan por abolir el vicio de comer, con lo que, tan solo mi aspecto físico, se acercaría al de los protagonistas de dicha novela gráfica.
¿Paciencia? Finalmente todo pasa por ella. Y, quizás, aquello del Euromillones también me daría cierto margen de maniobra, pero suena a utopía y de las gordas...
En fin, que la noticia es que seguimos en la brecha y poco más.
Lápiz de página doble para “El 4208 de Mauthausen” (2014/2015).

El propòsit no és nou. A aquells de vostès que segueixen les vicissituds de la base, els sonarà a mosca a l’arròs. Però els vaivens de la vida m’impedeixen complir-ho com és el meu desig.
Entra Març i “El 4208 de Mauthausen” està lluny d’aplegar al seu final.
Motius? Els de sempre; el vil metall s’interposa a la ruta dels projectes personals i em desvia de forma tan discreta com inexorable.
Solucions? Poques, i quasi totes passen per abolir el vici de menjar, amb el que, tan sols el meu aspecte físic, s’aproparia al dels protagonistes de dita novel·la gràfica.
Paciència? Finalment tot passa per ella. I, tal volta, allò dels Euromilions també em donaria cert marge de maniobra, però sona a utopia i de les grosses...
En fi, que la noticia és que seguim a la bretxa i poc més.
Llapis de pàgina doble per “El 4208 de Mauthausen” (2014/2015).

martes, 24 de febrero de 2015

Niño de nuevo



Si hay un deseo perpetuo en mi vida profesional, es haber sido colaborador de una revista juvenil tipo Pilote, Spirou o Tintin.

Tener de dos a cuatro páginas semanales a mi disposición para desarrollar historias e ir completando álbumes en los que, bajo una capa formal de aventuras, exorcizar fantasmas.

Las revistas de este tipo hace tiempo desaparecieron en este país o quedaron reducidas a la ínfima expresión. Los niños libran otras batallas y es muy difícil hacerlas competir con la tecnología…

…Pero de pronto encuentras que un grupo de ilusionados piensan que esta no es una quimera y que cuentan contigo para ello. Y algo te dice que es posible ¿por qué no? Y que, en el hipotético caso contrario, siempre podré decir; “Yo estuve en el último proyecto romántico”.

Página para una nueva cabecera juvenil (2015).



Si hi ha un desig perpetu a la meua vida professional, és haver estat col·laborador d’una revista juvenil tipus Pilote, Spirou o Tintin.

Tindre de dos a quatre pàgines setmanals a la meua disposició per desenvolupar històries i anar completant àlbums als que, sota una capa formal d’aventures, exorcitzar fantasmes.

Les revistes d’aquest tipus fa temps varen desaparèixer o quedaren reduïdes a l’ínfima expressió. El xiquets lliuren altres batalles i és molt difícil fer-les competir amb la tecnologia...

...Però de sobte trobes que un grup d’il·lusionats pensen que aquesta no és una quimera y que conten amb tu per a ella. I alguna cosa et diu que és possible, per què no? I que, a ‘l’hipotètic cas contrari, sempre podré dir; “Jo estigué al darrer projecte romàntic”.    
Pàgina per una nova capçalera juvenil (2015).

martes, 17 de febrero de 2015

Desconocer el no




No es de ahora. Viene de siempre y, a estas alturas, con dificultad se puede cambiar. No es que no sepa negarme - alguna vez lo he hecho y en situaciones insospechadas, créame - pero apenas hay un hilo de interés en la propuesta, soy incapaz de usar el “no”.
Y, también es cierto, solo en contadas ocasiones consigues llegar al final del proyecto manteniendo esa emoción inicial encontrada. Casi siempre, todo acaba convirtiéndose en una propuesta, más o menos alimenticia para the company, que hay que acabar con profesionalidad.
Esbozos para el resort “Magic Natura” (2014-2015).

No és d’ara. Ve de sempre i, a aquestes alçades, amb dificultat es pot canviar. No és que no sàpiga negar-me – alguna volta ho he fet i amb situacions insospitades, crega’m – però a penes hi ha un fil d’interès a la proposta, em trobe incapaç d’utilitzar el “no”.
I, també és cert, sols en contades ocasions aconsegueixes aplegar a la fi del projecte mantenint eixa emoció inicial trobada. Quasi sempre, tot acaba convertint-se en una proposta, més o menys alimentícia per the company, que hi ha que acabar amb professionalisme.
Esbossos pel resort “Magic Natura” (2014-2015).  

viernes, 13 de febrero de 2015

Tarde de lápiz



Así, tan sencillo como esto; papel, lápiz, tiempo, silencio, imaginación… Y acabar con el lateral de la mano ennegrecido por el continuo deslizar de ésta sobre el dibujo. No necesito más para ser feliz…
Solo que después hay que venderlo. Engañar a alguien y que crea que necesita lo que tú haces, y ahí sí, ahí ando perdido. Y mi cabeza se llena de nubes pensando si no me hubiese ido mejor, como mi madre insistía, con aquello de bancario.
Cuatro nuevas páginas – añadidas durante el proceso - para “El 4208 de Mauthausen”. Recién salidas del horno (2015).     
  
Així, tan senzill com açò; paper, llapis, temps, silenci, imaginació... I acabar amb el lateral de la mà ennegrit pel continu relliscar d’aquesta al damunt del dibuix. No em fa falta més per ser feliç...
Sols que després hi ha que vendre-ho. Enganyar a algú i que crega que necessita el que tu fas, i aquí sí, aquí vaig perdut. I el meu cap s’ennuvola pensant si no m’hagués anat millor, com insistia la meua mare, amb allò de bancari.
Quatre noves pàgines - afegides al llarg del procés - per “El 4208 de Mauthausen”. Acabades d’eixir del forn (2015).

lunes, 9 de febrero de 2015

“No me gustan las reuniones porque las buenas están todas pilladas”



La ingeniosa frase que encabeza el post no es mía sino de Woody Allen. Pero ¡ay, amigos! Desde hace siglos la suscribo sin dudar.
Me reúno para no demasiadas asuntos en mi vida, ninguno propiciado por mí y, en todas ellas, con el ineludible sentir de que pierdo el tiempo de manera miserable. Por eso cada vez agradezco más la concisión, el ir al grano y, si podemos cerrar los asuntos en una hora, no prolongarse a seis porque a alguien le encaja así en su agenda.
Alzados de pueblo balinés (2014). 
  
La enginyosa frase que encapsa-la el post no és meua i sí de Woody Allen. Però ai amics! Des de fa segles la subscric sense dubtar.
Em reuneix per no massa assumptes a la meua vida, cap d’ells propiciat per mi i, a totes, amb el ineludible sentir de que perd el temps de forma miserable. Per això cada vegada agraeix més la concisió, anar al gra i, si podem tancar els assumptes en un hora, no prolongar-se a sis perquè a algú li encaixa així a la seua agenda.
Alçats de poble balinès (2014).      

Archivo del blog/ Arxiu del blog