El propósito no es nuevo. A aquellos
de ustedes que siguen las vicisitudes de la base, les olerá a cuerno quemado.
Pero los vaivenes de la vida me impiden cumplirlo como es mi deseo.
Entra marzo y “El 4208 de
Mauthausen” está lejos de llegar a su fin.
¿Motivos? Los de siempre; el vil
metal se interpone en la ruta de los proyectos personales y me desvía de manera
tal discreta como inexorable.
¿Soluciones? Pocas, y casi todas
pasan por abolir el vicio de comer, con lo que, tan solo mi aspecto físico, se
acercaría al de los protagonistas de dicha novela gráfica.
¿Paciencia? Finalmente todo pasa
por ella. Y, quizás, aquello del Euromillones también me daría cierto margen de
maniobra, pero suena a utopía y de las gordas...
En fin, que la noticia es que
seguimos en la brecha y poco más.
Lápiz de página doble para “El
4208 de Mauthausen” (2014/2015).
El propòsit no és nou. A aquells
de vostès que segueixen les vicissituds de la base, els sonarà a mosca a l’arròs.
Però els vaivens de la vida m’impedeixen complir-ho com és el meu desig.
Entra Març i “El 4208 de
Mauthausen” està lluny d’aplegar al seu final.
Motius? Els de sempre; el
vil metall s’interposa a la ruta dels projectes personals i em desvia de forma
tan discreta com inexorable.
Solucions? Poques, i quasi
totes passen per abolir el vici de menjar, amb el que, tan sols el meu aspecte
físic, s’aproparia al dels protagonistes de dita novel·la gràfica.
Paciència? Finalment tot
passa per ella. I, tal volta, allò dels Euromilions també em donaria cert marge
de maniobra, però sona a utopia i de les grosses...
En fi, que la noticia és que
seguim a la bretxa i poc més.
Llapis de
pàgina doble per “El 4208 de Mauthausen” (2014/2015).