Y ya sé, la vida sigue, el mundo
no deja de girar, no hay otra que apretar los dientes… pero ninguno de estos
tópicos me aparta de esa tristeza invasora.
Para el que cree, quizás, hay algo
más. Afortunados ellos. A mí solo me queda aferrarme a la poética del bereber El
Raisuni en “El viento y el león”; volveremos a encontrarnos cuando ambos seamos
dos gotas de agua suspendidos en la lluvia.
Hasta pronto, papá.
Vulguès escriure, vulguès
dibuixar, vulguès pintar, expressar-me d‘alguna forma... però res flueix. Una
profunda pena instal·lada al meu interior ho impedeix.
I ja sé, la vida segueix, el
món no deixa de rodar, no hi ha altra que estrènyer les dents... però cap d’aquestos
tòpics m’aparta d’eixa tristor invasora.
Pel que creu, tal volta,
quede alguna cosa més. Afortunats ells. A mi tan sols em queda aferrar-me a la
poètica del berber El Raisuni a “El viento y el león”; tornarem a trobar-se
quan ambdós siguem dues gotes d’aigua suspeses a la pluja.
Fins
prompte papà.
Entradas
4 comentarios:
Res pot omplir el buit que deixen, pero cuan pasa el temps, molt, el donaràs compte de que continuen vius. En el nostre record, per tot allò de bo, molt, que van fer per nosaltres, mai moriràn. Un fort abraç, Jordi.
Ningún tópico te quitará la pena. La llave que buscas está dentro de ti, tarde o temprano la encontrarás.
Que ya hayas escrito aquí, es un paso importante.
Ruben, és clar el que dius i jo, quan sóc capaç d'allunyarme una mica , també ho veig. El pas del temps és la clau per que tot agafe de nou el seu lloc.
Si ets el Ruben que imagine, tens el pes de l'experiència de la teua part.
Amiga/o anónima/o, yo también creo que es un pequeño paso. Menor del que desearía pero al menos el primero.
Gracias por tus consejos.
Publicar un comentario