La primera regla de la comedia clásica

Mi vida se ha convertido en los últimos tiempos, que ya son eternos y prehistóricos tiempos, en una comedia de Lubitsch. La trama se limita a puertas que se abren y puertas que se cierran, y los personajes entran y salen de ellas para realizar sus acciones, tanto de forma evidente frente al espectador, como a modo de elipsis física tras dichas puertas, donde se supone suceden eventos vinculados a la narración. Lo peculiar de ello es que casi todo el tiempo vivo con la duda de hacia donde avanzará la película, pero al mismo tiempo, con la sensación de que, a pesar de las trabas de perversos guionistas, soy un personaje que con sus decisiones, más o menos acertadas, va construyendo una aventura inédita y apasionante.

Tinta para una de las páginas de “Al-Azraq” (2010). Como podéis ver, el cambio de estilo es significativo.

La meua vida s’ha convertit als darrers temps, que ja son eterns i prehistòrics temps, en una comèdia de Lubitsch. La trama es limita a portes que s’obrin i portes que es tanquen, i els personatges entrem i surten d’elles per realitzar les seues accions, tant de forma evident front a l’espectador, com a mode d’el·lipsis física darrere de dites portes, on es suposa que succeeixen esdeveniments vinculats a la narració. El peculiar d’allò és que quasi tot els temps visc amb el dubte de cap on avançarà la pel·lícula, però al mateix temps, amb la sensació de que, a pesar de les traves de perversos guionistes, sóc un personatge que amb les seues decisions, més o menys encertades, va construint una aventura inèdita i apassionant.

Tinta per una de les pàgines de “Al-Azraq” (2010). Com podeu vorer, el canvi d’estil es significatiu.