Datos personales/Dades personals

martes, 21 de septiembre de 2010

La lámpara del genio

Es cuestión de frotar, sí. Solo eso. Y eso no es lo difícil, para nada. Que me lo cuenten a mí en las eternas noches de guardia en la base.

Lo que ocurre es que después hay que elegir tres deseos. Ni uno menos, ni uno más - que es peor -. Porque visto como está el patio, con tres deseos no tengo ni para empezar. A lo mejor solucionaba las habichuelas de la base para los restos. A lo mejor también la de mis cachorros y el resto de los pilotos, Tal vez, incluso, el equipo del vanidoso portugués (o debería decir vanidosos) descendía a segunda y seguía siete décadas más sin ganar la décima, pero...

Seguir viendo las fechorías del trío de desvergonzados que rigen las tres provincias del Levante Feliz – afortunado nombre que un amigo me ha lanzado como posible título de una serie de humor -. Seguir viendo al hijo putativo de El Padrino, gafas de sol incluidas; al falso beato, amigo de camaleónicas lesbianas, con su repelente sonrisa; al heredero legítimo de la chulería del cartagenero, atrapando mozas por la cintura y desnudándolas con mirada lasciva en la capital del reino; seguir viéndolos digo, apropiándose, los tres, de lo que no es suyo, medrando, prevaricando y tropecientos mil gerundios más, no podría aguantarlo aunque fuese más rico que Bill Gates y más guapo de Sean Connery. ¿O era al revés?

Y para no parecer tendencioso, que lo soy, pronto un post dedicado a “Mr. Bean” de celebración con La Roja y la explicación de que eran aquellos ridículos saltitos.

Cartel para espectáculo teatral (2010).

És qüestió de fregar, sí. Tan sols això. I no és el difícil, per a res. Que m’ho conten a mi a les eternes nits de guàrdia a la base.

El que passa és que després hi ha qui triar tres desitjos. Ni un menys, ni un més – que és pitjor -. Perquè vist com està el pati, amb tres desitjos no tinc ni per començar. Tal volta solucionava el bullidet de la base per la resta, És possible també el dels meus cadells i la resta dels pilots. Tal volta, fins i tot, l’equip del vanitós portuguès (o deuria dir vanitosos) baixava a segona i seguia set dècades més sense guanyar la dècima, però...

Seguir veient les malifetes del trio de desvergonyits que regeixen les tres províncies del Llevant Feliç – afortunat nom que un amic m’ha llançat com títol d’una possible sèrie d’humor -. Seguir veient al fill putatiu de El Padrí, ulleres de sol incloses; Al falç beat, amic de camaleòniques lesbianes, amb el seu repel·lent somriure; al hereu legítim de la fanfarroneria del cartagener, atrapant noies per la cintura i despullant-les amb mirada lasciva a la capital del regne; seguir veient-los dic, apropiant-se els tres del que no és seu, medrant, prevaricant, i tropecents mil gerundis més, no podria aguantar-ho encara que fora més ric que Bill Gates i més guapo que Sean Connery. O era al revès?

I per no semblar tendenciós, que ho sóc, prompte un post dedicat a ”Mr. Bean” de celebració amb “La Roja” i l’explicació de què eren aquells ridículs botets.

Cartell per espectacle teatral (2010).

No hay comentarios: