Datos personales/Dades personals

viernes, 27 de marzo de 2009

Día Mundial del Teatro

"La solución a l’affaire.

Os escribo desde el mundo donde los sueños permutan en realidad, donde las ilusiones experimentan una metamorfosis y adquieren cuerpo, donde las fantasías crean adicción. Os escribo rodeado de risas, emociones, de lucha, de sorpresas, de lágrimas, de fuerza, de pasión, de luz y de colores… Os escribo desde el mundo del gesto, y lo hago, para contaros el pasaje desconocido del pasado que acabó por traerme aquí.

Nacía tranquila la noche, esbozada de ideas. Por tres veces se escuchó el ronco sonido de un teléfono. Lo cogí. Al otro lado, una voz grave me encargaba un trabajo. Nada que no pudiese encarar con rapidez y liquidar con solvencia, y aún así, un yunque en el intelecto, recibía los golpes de un mensaje que anunciaba dificultades. Con sombrero de fieltro, gabardina y el sempiterno cigarro de tomillo en los labios, enfile la calle. Mi mano izquierda palpó bajo el brazo para confirmar que allí se encontraba mi lápiz. Con la tranquilidad de sentirme cubierto, inicié el caviloso paseo.
Tras recoger los datos del caso, la lógica me llevó a los lugares, a los espacios, donde intuía la guarida. Y los recorrí. Todos. De los ligeros a los contundentes. De los megalomaníacos a los antiguos. De los caídos bajo la abrumadora bota de la construcción a los reciclados por actividades de incierto futuro. Uno por uno. Sin dejarme ninguno a lo largo y ancho de la ciudad. Nombres que martilleaban en mi cabeza. Nombre de ahora y de antes. Evocadores, metafóricos, incitantes… Y al final, nada.
Desde detrás del ala del sombrero, entre el abstracto dibujo del humo de tomillo, miré a la viñeta que enmarcaba los hechos. Y sin apartar los ojos del espacio, buscaba en mi cerebro la palabra mágica. Escenario, corbata, bastidores, ciclorama, bambalina, atrezzo, acotación, monólogo, aparte, acto, escotillón, cuadro, escena, tragedia, comedia, drama... Y al final, nada.
Un paso en falso más y de pronto… Se abría el telón. Y allí estaban. Siempre. Siempre había alguien. Con sus vidas, problemas, alegrías o penas… Nada importaba. Estaban. Sin ningún pudor. Para entregarlo todo a los permanecían al otro lado, a los que les complementaban. Y lo vivían, con intensidad, con fervor. Y nos lo hacían vivir. Nos lo transmitían de arriba abajo, de un lado al otro del encantador espejo. Ya estaba casi, sí… Pero… Al final, nada.

Entonces, desde el rincón más modesto de aquel mundo, un viejo cómico, aquel que había hecho mofa de las supuestas cosas transcendentes, que se había enfrentado al poder, a la gente que se cree con derecho a decidir, y lo había hecho con sus armas, desde arriba del escenario, con humor, ironía, contundencia… El viejo cómico, digo, se acercó a mí, me tomo del brazo de forma amable pero firme, llevándome a la boca de la escena. Entonces, levantando el brazo para que lo vieran incluso desde el gallinero, me susurró al oído; ‘Amigo mío, todo cuanto ves a tu alrededor, es teatro, es decir, mentira”. Y apenas dicho esto, desapareció.
No hizo falta más. Me quedó claro. El encargo era tramposo. Quien me lo encargó tenía muy claro el que yo debía buscar, como debía hacerlo y hacia donde debía ir. Estaba encarrilado por mi propia libertad. Cerrarme a la lógica, esta vez era ilógico. Nada tenía importancia, nada parecía fundamental, y al mismo tiempo, todo resultaba importante e imprescindible. Daba igual la majestuosidad de un gran escenario que la modestia de un rincón en una pequeña plaza de pueblo. Daba igual el sortilegio del teatro negro que la ligereza de los títeres de hilo. Lo era también el clasicismo rompedor de una Trouppe de la Commedia dell’Arte, como la curiosidad de un circo de pulgas. Una producción avasalladora o un funambulismo en la calle. El entusiasmo de un grupo amateur o la seguridad de otro profesional. Era lo mismo tres actos que un cuadro, un monólogo que un mimo, unas bailarinas que un mago, un actor que una actriz…
No había otra. Despertar los sentidos, abrir corazón y alma, dejarse invadir, y que esta gran mentira nos poseyera. Y cada vez que nos sentáramos en una butaca, que el telón se desplegara ante nuestros ojos, los sentidos nos llevarían a vivir el mito, el rito, la magia. De lleno. A disfrutar, sin ninguna excusa, el TEATRO. Con mayúsculas. Y así se convertiría, si no más, en nuestro cotidiano viaje iniciático.
Apagando el cigarrillo con la puntera del zapato de piel y subiendo el cuello de la gabardina, las manos en los bolsillos, caminaba hacia el foro, mientras, detrás de mí, acompañado por unas notas musicales, caía el telón.

A Rubianes

Melchor Mombo."

Texto para el manifiesto local. Se leerá hoy en el Teatro Principal. Y para los que les dé pereza leer, añado un estudio de personaje para un nuevo proyecto (acabado de cocinar en el 2009).


La solució a l’affaire.

Us escric des del món on els somnis es permuten en realitat, on les il•lusions experimenten una metamorfosi per adquirir cos, on les fantasies creien adició. Us escric envoltat de riallades, d’emocions, de lluita, de sorpreses, de llàgrimes, de força, de passió, de llum i de colors… Us escric des del món del gest, i ho faig, per contar-vos un passatge desconegut del passat que acabà per portar-me ací.

Naixia tranquil•la la nit, esbossada d’idees. Per tres vegades s’escoltà el fosc so d’un telèfon. El vaig agafar. A l’altre costat, una greu veu, m’encomanava una tasca. Res que no pogués encarar amb rapidesa i liquidar amb solvència, i així i tot, una enclusa al intel•lecte rebia els cops d’un missatge que anunciava dificultats. Amb barret de feltre, gavardina i la sempiterna cigarreta de timó als llavis, vaig enfilar cap al carrer. La meua mà esquerra palpà sota el braç per confirmar que es trobava el meu llapis. Amb la tranquil•litat de sentir-me cobert, mamprengué el cavil•lós passeig. Després de recollir les dades del cas, la lògica em portà als llocs, als espais, on intuïa la guarida. I els vaig recorre. Tots. Dels llambriners als contundents. Dels megalomaniacs als anyencs. Dels caiguts sota l’aclaparadora bota de la construcció als reciclats per activitats de futur incert. Un per un. Sense deixar-me cap al llarg i ample de la ciutat. Noms que martellejaven al meu cap. Noms d’ara i d’abans. Evocadors, metafòrics, incitants... I a la fi, res. Des de darrere l’ala del barret, entre l’abstracte dibuix del fum de timó, mirava cap a la vinyeta que emmarcava els fets. I sense apartar els ulls de l’espai, recercava al meu cervell la paraula màgica. Escenari, corbata, bastidors, ciclorama, bambolina, atrezzo, acotació, monòleg, apart, acte, escotilló, quadre, escena, tragèdia, comèdia, drama... I a la fi, res. Un pas més en fals i de sobte... S’obria el teló. I aquí estaven. Sempre. Sempre hi havia algú. Amb les seues vides, problemes, alegries o penes... Res importava. Eren. Sense cap pudor. Per entregar-ho tot als que romanien a l’altre costat, als que els complementàvem. I ho vivien, amb intensitat, amb fervor. I ens ho feien viure. Ens ho transmetien de dalt a baix, d’un costat a l’altre de l’encisador espill. Ja era quasi, sí... Però... A la fi, res.

Aleshores, des del racó més modest d’aquell món, un vell còmic, aquell que havia fet mofa de les suposades coses transcendents, que s’havia enfrontat al poder, a la gent que es creu amb dret de decidir, i ho havia fet amb les seues armes, des de dalt l’escenari, amb humor, ironia, contundència... Un vell còmic, dic, s’apropà a mi, m’agafa del braç de forma amable però ferma, portant-me cap a la boca d’escena. Aleshores, alçant el braç per què el veieren fins i tot del galliner, em xiuxiuejà a l’oït; 'Amic meu, tot el que veus al teu voltant es teatre, és a dir, mentida'. I a penes dit açò, desaparegué.
No feu falta més. Em quedà clar. L’encàrrec era trampós. Qui m’ho encarregà tenia molt clar el que jo devia recercar, com ho devia fer i cap on devia anar. Estava encarrilat per la meua pròpia llibertat. Tancar-me a la lògica aquesta vegada era il•lògica. Res tenia importància, res semblava fonamental, i al temps, tot resultava important i imprescindible. Era el mateix la majestuositat d’un gran escenari que la modèstia d’un racó a una menuda plaça de poble. Era el mateix el sortilegi del teatre negre que la lleugeresa de les titelles de fil. Ho era també el classicisme trencador d’una Trouppe de la Commedia dell’Arte com la curiositat d’un circ de puces. Una producció aclaparadora o un funambulisme al carrer. El entusiasme d’un grup amateur o la seguretat d’un altre professional. Donava igual tres actes, que un quadre, un monòleg que un mim, unes dansarines que un bruixot, un actor que una actriu... No hi havia altra. Despertar els sentits, obrir cor i ànima, deixar-se envair, i que aquesta gran mentida ens posseïra. I cada vegada que seguérem a una butaca, que el teló es desplegués davant nostres ulls, els sentits ens durien a viure el mite, el ritu, la màgia. De ple. A gaudir, sense cap excusa, el TEATRE. Amb majúscules. I eixe seria, si no més, nostre quotidià viatge iniciàtic. Apagant la cigarreta amb la puntera de la sabata de pell i pujant el coll de la gavardina, les mans a les butxaques, caminava cap al fòrum, mentre, al meu darrere, acompanyat per unes notes musicals, queia el teló.

A Rubianes


Melchor Mombo.”


Text per al Manifest local. Es llegirà hui al Teatre Principal. I per als que es fa peresa llegir, afegeix un estudi de personatges per un nou projecte (acabat de cuinar al 2009).

No hay comentarios: