Datos personales/Dades personals

Yendo por el mundo... / Anant pel món...

Buscar este blog

jueves, 10 de enero de 2008

Melbourne, mi padre, ¡un fenómeno!

Pues sí, tampoco mi padre supo estarse quieto en su azarosa vida. Así, durante los años que siguieron a la Gran Guerra, se dedicó a la navegación de cabotaje por las costas de las tres Guayanas. Esta historia, en concreto, le sucedió en Surinam, en el río Courantyne. Años después, Howard Hawks, aprovechó la historia para realizar su trilogía más famosa, la de los dos ríos – Bravo y Lobo - con Eldorado enmedio.

Página de Courantyne, una aventura de Melbourne Mombo inédita - hubo cierto interés de Lombard - (1993).


Doncs sí, tampoc el meu pare va saber estar-se quiet a la seva torbadora vida. Així, durant els anys que seguiren a la Gran Guerra, es dedicà a la navegació de cabotatge per les costes de les tres Guaianes. Aquesta història, en concret, li passà al Surinam, al riu Courantyne. Anys després, Howard Hawks, aprofità la història per realitzar la seva trilogia més famosa, la dels dos rius – Bravo i Lobo – amb Eldorado enmig.

Pàgina de Courantyne, una aventura de Melbourne Mombo inèdita – hagué cert interès de Lombard - (1993).

lunes, 7 de enero de 2008

Hallazgo de nuevos incunables

A principio del 88, uno de los muchachos halló, en una excavación en las cercanías de Odessa para la que estábamos realizando trabajos de logística, unos incunables cuanto menos peculiares. Preguntado el profesor Tymoshenko por su valor arqueológico, su respuesta fue que aquellas hojas no superaban los dos rublos en el devaluado mercado soviético del momento.
Así que cambiamos todos aquellos papelotes por un par de copas de vodka del país.

Esbozos de maquetación e ilustraciones para los dos cuentos en los que estoy trabajando en este inicio del 2008.


A principi del 88, un dels meus xavals trobà, a una excavació a les rodalies de Odessa per a la que estaven realitzant treballs de logística, uns incunables al menys peculiars. Qüestionat el professor Tymoshenko pel seu valor arqueològic, la seva resposta fou que aquestos fulls no superaven els dos rubles al devaluat mercat soviètic del moment.
Així que canviarem tots aquestos paperots per un parell de copes de vodka del país.

Esbossos de maquetació i il·lustracions per als dos contes als que estic treballant en aquest inici del 2008.

viernes, 4 de enero de 2008

De países y corazones


Al final podría hacer sesudos análisis sobre este tema, pero dada mi natural tendencia a cambiar la base de operaciones de la “Melchor Mombo Company” a lo largo y ancho de nuestro planeta, solo quiero confirmaros que, sin renegar para nada de mis orígenes, es el músculo del pecho en su versión poética lo que me atrapa por encima de cualquier propuesta de fronteras.

Ilustración para un artículo de opinión, revista “Imatges” (2001).

A la fi podria fer assenyats anàlisis al voltant d’aquest tema, però donada la meva natural tendència a canviar la base d’operacions de la “Melchor Mombo Company” a tot lo llarg i ample del planeta, tan sols us vull confirmar que, sense renegar per a res dels meus orígens, es el múscul del pit a la versió poètica el que m’agafa per damunt de qualsevol proposta de fronteres.

Il·lustració per article d’opinió, revista “Imatges” (2001).

domingo, 30 de diciembre de 2007

Forja berebere



Una imagen tomada, durante una de las misiones de la compañía, en un pueblo berebere de Marruecos (2003).

Una imatge presa, durant una de les missions de la companyia, a un poble bereber del Marroc (2003).

martes, 25 de diciembre de 2007

El hombre, es bueno sí, pero…


Cuando echo la vista atrás y miro los conflictos bélicos en los que, por diversas cuestiones, me he visto metido, no puedo creer en la bondad del ser humano. El XX fue, con diferencia, el siglo donde más muertes violentas se produjeron. Y lo que es peor, de formas más sofisticadas y crueles.

Cerré ese siglo con esta imagen y la (vana) esperanza de que el XXI fuera de otra forma.

Ilustración para la revista “Imatges” (2001).


Cada vegada que mire darrere i veig els conflictes bèl·lics als que, per diverses qüestions, m’he vist clavat, no puc creure en la bondat del esser humà. El XX fou, amb diferència, el segle on més mort violentes es produïren. I el que es pitjor, de formes més sofisticades i cruels.

Vaig tancar aqueix segle amb aquesta imatge i la (vana) esperança de que el XXI fou d’altra forma.

Il·lustració per a la revista “Imatges” (2001).

sábado, 22 de diciembre de 2007

El fin de los yuppies



No quiero hacer demasiada sangre porque es una especie casi extinguida. Tampoco es que me molestaran demasiado, solo que jamás, ni mis cachorros ni yo, pudimos entender su filosofía de vida. En especial cuando somos capaces de rechazar vuelos de gran calado para poderosos hombres de negocios, por no romper cualquiera de las apasionantes partidas de póker donde nos jugamos nuestras colecciones de tebeos.

Ilustración para la revista “Imatges” (hacia el 2000).

No vull fer massa sang perquè és una espècie quasi extingida. Tampoc és que em molestaren massa, sols que mai, ni els meus cadells ni jo, pugéssim entendre la seva filosofia de vida. En especial quan som capaços de rebutjar vols de gran calat per poderosos homes de negocis, per no trencar qualsevol de les apassionants partides de pòker on es juguem nostres col·leccions de tebeus.


Il·lustració per a la revista “Imatges” (cap al 2000).

miércoles, 19 de diciembre de 2007

Llega la Navidad, sí.

Aunque por la base no somos muy dados a las celebraciones navideñas – salvo quizás “Aspas” que, a su edad, sigue teniendo un tierno corazoncito –, no puedo negar que alguna que otra botella de cava o champagne cae, y que hay determinados dulces característicos del norte de África, que solo soy capaz de engullir en este determinado contexto.

Story board para un spot publicitario de turrones. Emitido en Canal Nou y Antena 3 televisión (1997).

Encara que per la base no som molt donats a les celebracions nadalenques – excepte tal volta “Aspes” que, a la seva edat, segueix tenint un cor tendre -, no puc negar que alguna que altra ampolla de cava o xampany cau, i que hi ha determinats dolços característics del Nord de Àfrica, que tan sols sóc capaç d’engolir en aquest determinat context.

Story board per a un spot publicitari de torrons. Emès a Canal Nou i Antena 3 televisió (1997).

lunes, 17 de diciembre de 2007

Bajo el signo de la Cruz

Mi origen, me llevan a rememorar una y otra vez, a los musulmanes que quedaron en tierra cristiana durante la conquista o reconquista – que no me queda muy claro - que los reinos cristianos realizaron en toda la península ibérica.

Uno de los caudillos más admirados por mí fue Al-Azraq, un moro de clase alta que vivió una peculiar relación de amistad/ enemistad con el rey Jaime I hasta la muerte de ambos en 1276.

Ilustración para tríptico “Bajo el signo de la Cruz”. Filà Mudéjares (2007).

El meu origen, em porten a rememorar una vegada i altra, als musulmans que quedaren en terra cristiana durant la conquesta o reconquesta – que no em queda massa clar – que els regnes cristians feren a tota la península ibèrica.

Un dels cabdells més admirats per mi fou Al-Azraq, un moro de classe alta que va viure una peculiar relació d’amistat/ enemistat amb el rei Jaume I fins la mort dels dos al 1276.

Il·lustració per a tríptic “Baix el signe de la Creu”. Filà Mudèjars (2007).

miércoles, 12 de diciembre de 2007

Acoso sexual en la Iglesia

En uno de mis vuelos por el mundo, me encontré de frente con una “curiosa” noticia. Algunos altos cargos de la iglesia habían pedido a monjas, favores sexuales a cambio de su ascenso en el escalafón celestial. Con ello, todo el asunto del celibato y demás mandangas saltaba por los aires. No es que yo esté de acuerdo con la abstinencia sexual por decreto para nadie, pero me gusta mucho menos que se predique una cosa y se ponga en práctica otra. Y menos aún todavía que se obligue a alguien a ir donde no quiere ir.

Como en estos asuntos, los religiosos – de todo el orden jerárquico – saltan a las noticias una y otra vez – además de todas las ocasiones en que se tapan los desmanes – decidí investigar qué es lo que sucedía. Esta fue una de mis más memorables aventuras que hasta ahora no ha sido publicada.

Os dejo con una hipotética portada que apareció en la revista Imatges (hacia el 2001).


En un dels meus vols pel món, em vaig trobar cara a cara amb una “curiosa” noticia. Alguns alts càrrecs de l’església havien demanat a monjes, favors sexuals a canvi del seu ascens al escalafó celestial. Amb açò, tot l’assumpte del celibat i altres mandangues saltava pels aires. No es que jo estiga d’acord amb l’abstinència sexual per decret per a ningú, però m’agrada molt menys que es predique una cosa i es pose en pràctica un altra. I menys encara que s’obligue a algú a anar on no vol anar.

Com en aquestos assumptes, els religiosos – de tot l’ordre jeràrquic – salten una i altra vegada a les noticies – a més de en totes les ocasions que es tapen els excessos – decidí investigar que és el que passava. Aquesta fou una de les més memorables aventures que vaig viure. Aventura que fins ara permaneix inèdita.

Us deixe amb una hipotètica portada que aparegué a la revista Imatges (cap al 2001).

domingo, 9 de diciembre de 2007

Los hombres azules del desierto (2)

Tal vez los grandes modistos no lo necesiten, pero ahí va la trasera del anterior.

“Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).


Tal vegada els grans modistes no ho necessiten, però aquí va la darrera del anterior.

“Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

miércoles, 5 de diciembre de 2007

Los hombres azules del desierto


Me fascinan. Cada vez que visito aquella zona del Sahara, su estilo de vida, su forma de ser, me llevan a pensar en la grandeza del hombre para adaptarse a las más difíciles condiciones de vida.

Además, mi deformación artística, me lleva a transmutarme en un Christian Dior del Magreb y proponer variaciones a su tradicional indumentaria.

Otra pincelada del proyecto “Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

Em fascinen. Cada vegada que visite aquesta zona del Sahara, el seu estil de vida, la seva forma de ser, em porten a pensar en la grandesa del home per adaptar-se a les més dificultoses condicions de vida.

A més a més, la meva deformació artística, em porta a transmutar-me en un Christian Dior del Magreb i proposar variacions a la seva tradicional indumentaria.

Altra pinzellada del projecte “Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

sábado, 1 de diciembre de 2007

Entre libros

En mis escalas en las diversas ciudades del mundo, a las que transporto las más variopintas mercancías, nunca dejo de visitar las librerías enclavadas en los más recónditos lugares de su casco antiguo. Compre o no algún ejemplar de los que allí me ofrecen, me siento atrapado por su encanto y me gusta comparar las diferencias y similitudes en el estilo de cada una de ellas.

Ilustración con gag añadido. Recién horneada.

A les meves escales a les diverses ciutats del món, a les que transporte les més variades mercaderies, mai deixe de visitar les llibreries enclavades als més recòndits llocs del casc antic. Compre o no algun exemplar dels que allí m’ofereixen, em trobe atrapat pel seu encant i m’agrada comparar les diferencies i similituds a l’estil de cadascuna d’elles.

Il·lustració amb gag afegit. Acabadeta de sortir del forn.

miércoles, 28 de noviembre de 2007

"Grandes proyectos de la Comunidad Valenciana"


Aunque pueda parecer que la distancia distorsiona la realidad, desde la base en Tayikistán, he seguido con interés la construcción de tumbas que, al estilo de los antiguos faraones, se está llevando a cabo en la Comunidad Valenciana.
Si bien la finalidad de estos proyectos no es en absoluto funeraria, el trasfondo en el que se mueven viene a tener puntos en común con el anhelo de inmortalidad que emanaban las construcciones egipcias. Lo que hace tres mil años se utilizaba como vehículo para el viaje a otra vida, en la Valencia del cambio de siglo se usa como plataforma de lanzamiento de estos populares faraones en dirección a su nueva vida en la capital del reino.
Lo peor de todo es que a orillas del Nilo se admiran maravillas del mundo, y en la costa levantina aparecen agujeros negros que amenazan con devorar la economía valenciana.
Otro día, con más tiempo, hablaré en detalle de una de estas Terras en la que viví numerosas y apasionantes aventuras.

Ilustración para artículo de Jordi Botella en la revista Imatges (hacia el 2000).

Encara que puga semblar que la distancia distorsiona la realitat, des de la base de Tayikistán. He seguit amb interès la construcció de tombes que, a l’estil dels antics faraons, se està portant a efecte a la Comunitat Valenciana.
Si be la finalitat d’aquestos projectes no és en absolut funerària, el transfons en que es mouen ve a tindre punts en comú amb l’anhel d’immortalitat que emanaven les construccions egípcies. El que fa tres mil anys s’utilitzava com vehicle per el viatge cap a l’altra vida, en la València del canvi de segle es fa servir com plataforma de llançament d’aquestos populars faraons en direcció a la seva nova vida a la capital del regne.
El pitjor de tot és que a la vorera del Nil s’admiren meravelles del món, i a la costa llevantina apareixen forats negres que amenacen amb devorar l’economia valenciana.
Altre dia, amb més temps, parlaré amb detall d’una d’aquestes Terres a la que vaig viure nombroses i apassionants aventures.

Il·lustració per article de Jordi Botella a la revista Imatges (cap al 2000).

domingo, 25 de noviembre de 2007

Mazorcas africanas

Fue en Mado Gashi (Kenia) donde en uno de mis viajes, me sorprendió una peculiar danza. Parece que clamaban por una buena cosecha de maíz, y a ello dedicaban su baile, pero lo más curioso del asunto fue el pálido color de estas mujeres en plena África negra.

Vestuario para un ballet (2007) .


Fou a Mado Gashi (Kenya) on a un dels meus viatges em sorprengué una peculiar dansa. Sembla que clamaven per una bona collita de panís, i a açò dedicaven el seu ball, però el més curiós del assumpte fou el pàl·lid color d’aquestes dones en plena Àfrica negra.

Vestuari per a un ballet (2007).

miércoles, 21 de noviembre de 2007

“Granota”


A pesar de mis continuos vuelos a bordo de los Dakota a lo largo y ancho del mundo, es bien conocida por mis allegados, mi inconfesa afición por el Valencia CF y desde cualquier rincón del globo, sigo sus – ahora – soporíferos encuentros.
Pese a todo, como siempre estoy presto a defender damas, niños o débiles del planeta, allá por el año 91 preparé unos dibujos para la, entonces en construcción, web del Levante UD. Desde entonces, un destello “granota” brilla en un lugar de mi corazón.

A pesar dels continuats vols a bord dels Dakota al llarg i ample del món, es ben coneguda pels meus acostats, la meva inconfessa afició pel València CF i des de qualsevol racó del globus, segueix els seus – ara – soporífers encontres.
A pesar de tot, com que sempre estic prest a defensar dames, xiquets o dèbils del planeta, allà per l’any 91 vaig preparar uns dibuixos per a la, aleshores en construcció, web del Llevant UD. Des d’aleshores, un llampec “granota” brilla a un lloc del meu cor.

jueves, 15 de noviembre de 2007

Tebeos bajo cualquier excusa

Desde siempre me han gustado los tebeos. Me parece un medio, a nivel creativo, tremendamente rico y con infinitas posibilidades aún por explotar. También creo que es apasionante para el espectador y que sus recursos son utilizados en el mundo moderno de forma exhaustiva y, casi siempre, sin reconocimiento de las fuentes – parece que les dé cierta vergüenza usar un medio considerado para niños -.
Así que entre viaje y viaje, aprovecho el lugar más insospechado para narrar pequeñas anécdotas utilizando sus códigos.

Una de las páginas – de un total de cuatro – que componía un tríptico para el Ayuntamiento de Muchamiel.

Des de sempre m’han agradat els tebeus. Em sembla un medi, a nivell creatiu, força ric i amb infinites possibilitats encara per explotar. També crec que és molt interessant per a l’espectador i que els seus recursos son utilitzats al món modern de forma exhaustiva i, quasi sempre, sense reconèixer les fonts – sembla que dona certa vergonya utilitzar un medi considerat per a xiquets -.
Així que entre viatge i viatge, aprofite el lloc més insospitat per narrar anècdotes menudes tirant mà dels seus codis.

Una de les pàgines – d’un total de quatre – que composaven un tríptic per al Ajuntament de Muxamel.

martes, 13 de noviembre de 2007

Manel Fontdevila y Guillermo Torres. ¿Justicia?

Es este un blog en el que dejo caer momentos de mi aventurera vida que ilustro con trabajos realizados en esos u otros momentos. Jamás quise colocar en él nada que no formara parte de mi universo particular.
Voy a saltarme esa norma y lo haré siempre que descubra una injusticia que alcance a algún inocente a lo largo y ancho de este mundo.

En un recóndito país, donde los dictadores parecían enterrados y el tufo de los intolerantes desterrado, dos hombres buenos, que solo buscan hacer reír al prójimo, acaban de ser condenados por injurias al Heredero de la Corona.

La historia no necesita más ilustración que esta.
Es aquest un blog al que deixe caure moments de la meva vida aventurera i que il·lustre amb treballs realitzats a aquestos o altres moments. Mai vaig voler penjar en ell res que no formaràs part del meu univers particular.
Vaig a saltar-me aquesta norma i ho faré sempre que descobrexca una injustícia que abaste a algun innocent al llarg i ample del món.

A un recòndit país, on els dictadors semblaven enterrats i el tuf dels intolerants desterrat, dos homes bons, que tan sols recerquen fer riure a la gent i remoure algunes consciencies, acaben de ser condemnats per injuries al Hereu de la Corona.

La història no necessita més il·lustració que aquesta.

Serie negra

En los años sesenta hubo un crimen en las cercanías de la ciudad de Alcoi. La policía buscó con afán pero sin éxito al asesino y el caso se cerró sin resolver. Uno de los inspectores que participó en la investigación, decidió años después trasladar sus recuerdos en forma de novela.

Ilustración para novela seriada en un periódico del Grupo Zeta.


Als anys seixanta hagué un crim a les rodalies de la ciutat d’Alcoi. La policia buscà amb afany però sense cap èxit al criminal i el cas es tancà sense resoldre. Un dels inspectors que participà de la investigació, decidí anys després traslladar els seus records en forma de novel·la.

Il·lustracions per a novel·la seriada a un periòdic del
Grupo Zeta.


martes, 6 de noviembre de 2007

El rostro

El de esta guerrera, de escasos rasgos berebere, me fascinó hasta el punto de convertirse en una de las imágenes que me acompañó durante buena parte del resto de mi vida. Nuestro encuentro fue fortuito y nunca supe que secreto escondían esos fascinantes ojos de color verde.

Diseño de galleta del CD “Dunes i Llunes”.


El rostre d’aquesta guerrera, de escassos trets berebers, em fascinà fins el punt de convertir-se en una de les imatges que m’acompanyaren durant bona part de la resta de la meva vida. El nostre encontre fou fortuït i mai vaig saber quin secret amagaven aquestos fascinants ulls de color verd.

Disseny de galeta del CD “Dunes i Llunes”.

Bajo la luna de Kairouan

En 1943, sobrevolando Kairouan a muy baja altura en dirección a La Goulette (Túnez), pude escuchar con verdadera nitidez la música que un grupo bereber arrancaba con pasión a sus instrumentos. No puedo explicar porque ese sonido se instalo en mi corazón, solo que desde aquel afortunado día, las melodías de origen magrebí tiene un especial sentido para mí.

Portada de CD. Para las imágenes aproveché fotos captadas en un viaje a Marrakech en el 2004.

Al 1943, sobrevolant Kairouan a molt poca altura en direcció a La Goulette (Tunis), vaig escoltar amb vertadera nitidesa la música que un grup bereber arrancava amb passió als seus instruments. No puc explicar perquè aquest so s’instal·là al meu cor, tan sols que des d’aquest afortunat dia, les melodies d’origen magrebí tenen un especial sentit per a mi.

Portada de CD. Per a les imatges vaig aprofitar fotos captades a un viatge a Marràqueix al 2004.

Archivo del blog/ Arxiu del blog