Datos personales/Dades personals

Yendo por el mundo... / Anant pel món...

Buscar este blog

viernes, 1 de febrero de 2008

El cielo de Granada

En el transporte aéreo de mercancías de todo tipo a determinadas áreas del mundo, todo es posible. Desde lo mejor a lo peor. De la totalidad de misiones emprendidas, un porcentaje muy bajo salen al cien por cien como estaban previstas. Hay un buen número de operaciones que se abortan sin haber llegado a despegar ni uno solo de los Dakota. La inmensa mayoría de las propuestas, llegan mutiladas a su destino. Es una cruel estadística pero, no por ello, alejada de la realidad.

“El Cielo de Granada”, esbozo de carroza/decorado no aceptada en el proyecto final de “Cruïlla de Cors” (2007).

Al transport aeri de mercaderies de tot tipus a determinades àrees del món, tot es possible. Des de el millor a el pitjor. De la totalitat de missions mampreses, un percentatge molt baix ixen al cent per cent com estaven previstes. Hi ha un bon nombre d’operacions que s’avorten sense haver aplegat a enlairar-se ni un sols dels Dakota. La immensa majoria de les propostes, apleguen mutilades al seu destí. Es una cruel estadística però, no per això, allunyada de la realitat.

“El Cel de Granada”, esboç de carrossa/decorat, no acceptada al projecte final de “Cruïlla de Cors” (2007).

martes, 29 de enero de 2008

¿Artes? gráficas (2)


Lo que se pedía (también en 1990).

El que es demanava (també al 1990).

¿Artes? gráficas

El diseño de la portada con que fue recopilada “El Ojo del Africano” - la aventura que mi hijo vivió en un lugar del interior de Valencia - dista mucho, como suele ocurrir, de la propuesta que desde la base lanzamos. Es cierto que es difícil controlar unas gráficas del este español desde Yakarta – lugar en que teníamos por aquellos días nuestra centro de operaciones – pero no lo es menos, que los responsables de las imprentas suelen ocultar delirios de artista entre sus entintadas manos.

Aprovecho ahora para colocar las dos propuestas – como salió y como tuvo que salir –. Igual gusta más la que apareció impresa, pero como dijo Kipling, eso es otra historia.

“El Ojo del Africano” (Edición de 1990).

El disseny de la portada amb la que fou recopilada “El Ojo del Africano” –l’aventura que el meu fill visqué a un lloc del interior de València - dista molt, com sol passar, de la proposta que des de la base varem llançar. És cert que sembla difícil controlar unes gràfiques de l’est espanyol des de Yakarta – lloc on teníem per aquestos dies nostre centre d’operacions – però no ho és menys, que els responsables de les impremtes acostumen a amagar deliris d’artista entre les seves entintades mans.

Aprofito ara per a col·locar les dues propostes – com va sortir i com ho tingué que haver fet -. Tal vegada us continua agradat més la que aparegué impresa, però com digué Kipling, això és altra història.

“El Ojo del Africano” (edició de 1990).

miércoles, 23 de enero de 2008

martes, 15 de enero de 2008

El factor suerte (1)

Durante la pasada década, también volamos sobre algunos lugares de la antigua Yugoslavia. Envíos de ayuda humanitaria que no llegaban a su destino real, ong’s que aparecían solo en los momentos en que los cámaras televisivos grababan imágenes para sus medios, corrupción en todos los frentes, exterminio (in)discriminado de la población…
Una salvajada más de un grupo de humanos, consentida o ignorada por la práctica totalidad. Una situación que me llevó a pasar por un momento emocional particularmente duro.

Pag. 1 (de 4) de un tebeo inédito (hacia 1995).


Durant la passada dècada, també volarem al damunt d’alguns llocs de l’antiga Iugoslàvia. Enviaments d’ajuda humanitària que no aplegava al seu destí real, ong’s que apareixien tan sols als moments que els cambres televisius gravaven imatges per als seus mitjos, corrupció a tots els front, extermini (in)discriminat de la població...
Una salvatjada més d’un grup d’humans, consentida o ignorada per la pràctica totalitat. Una situació que em portà a passar per un moment emocional particularment dur.

Pag. 1 (de 4) de un tebeo inèdit (cap a 1995).

Los ángeles de Cardiff


Eran los primeros setenta cuando, por un grave problema técnico en una de las hélices del Dakota, y mientras sobrevolaba a baja altura los acantilados que rodean Cardiff, conseguí esta sencilla foto con unos modelos de excepción. Es evidente que la avería no trajo mayores consecuencias y pude aterrizar en un aeródromo de la capital galesa sin mayores problemas.
Pero desde aquel mismo instante, los rostros inocentes de aquellos dos pequeños, se convirtieron en una especie de ángeles de la guarda para cualquiera de mis travesías posteriores.

Eren els primers setanta quan, per un greu problema tècnic a una de les hèlices del Dakota, i mentre sobrevolava a baixa altura els penya-segats que envolten Cardiff, vaig aconseguir aquesta senzilla foto amb uns models d’excepció. És evident que la avaria no portà majors conseqüències i vaig poder aterrar a un aeròdrom de la capital gal·lesa sense majors problemes.
Però des d’aquest mateix moment, els rostres innocents dels dos menuts, es convertiren en una espècie d’àngels de la guarda per qualsevol de les meves travessies posteriors.

jueves, 10 de enero de 2008

Melbourne, mi padre, ¡un fenómeno!

Pues sí, tampoco mi padre supo estarse quieto en su azarosa vida. Así, durante los años que siguieron a la Gran Guerra, se dedicó a la navegación de cabotaje por las costas de las tres Guayanas. Esta historia, en concreto, le sucedió en Surinam, en el río Courantyne. Años después, Howard Hawks, aprovechó la historia para realizar su trilogía más famosa, la de los dos ríos – Bravo y Lobo - con Eldorado enmedio.

Página de Courantyne, una aventura de Melbourne Mombo inédita - hubo cierto interés de Lombard - (1993).


Doncs sí, tampoc el meu pare va saber estar-se quiet a la seva torbadora vida. Així, durant els anys que seguiren a la Gran Guerra, es dedicà a la navegació de cabotatge per les costes de les tres Guaianes. Aquesta història, en concret, li passà al Surinam, al riu Courantyne. Anys després, Howard Hawks, aprofità la història per realitzar la seva trilogia més famosa, la dels dos rius – Bravo i Lobo – amb Eldorado enmig.

Pàgina de Courantyne, una aventura de Melbourne Mombo inèdita – hagué cert interès de Lombard - (1993).

lunes, 7 de enero de 2008

Hallazgo de nuevos incunables

A principio del 88, uno de los muchachos halló, en una excavación en las cercanías de Odessa para la que estábamos realizando trabajos de logística, unos incunables cuanto menos peculiares. Preguntado el profesor Tymoshenko por su valor arqueológico, su respuesta fue que aquellas hojas no superaban los dos rublos en el devaluado mercado soviético del momento.
Así que cambiamos todos aquellos papelotes por un par de copas de vodka del país.

Esbozos de maquetación e ilustraciones para los dos cuentos en los que estoy trabajando en este inicio del 2008.


A principi del 88, un dels meus xavals trobà, a una excavació a les rodalies de Odessa per a la que estaven realitzant treballs de logística, uns incunables al menys peculiars. Qüestionat el professor Tymoshenko pel seu valor arqueològic, la seva resposta fou que aquestos fulls no superaven els dos rubles al devaluat mercat soviètic del moment.
Així que canviarem tots aquestos paperots per un parell de copes de vodka del país.

Esbossos de maquetació i il·lustracions per als dos contes als que estic treballant en aquest inici del 2008.

viernes, 4 de enero de 2008

De países y corazones


Al final podría hacer sesudos análisis sobre este tema, pero dada mi natural tendencia a cambiar la base de operaciones de la “Melchor Mombo Company” a lo largo y ancho de nuestro planeta, solo quiero confirmaros que, sin renegar para nada de mis orígenes, es el músculo del pecho en su versión poética lo que me atrapa por encima de cualquier propuesta de fronteras.

Ilustración para un artículo de opinión, revista “Imatges” (2001).

A la fi podria fer assenyats anàlisis al voltant d’aquest tema, però donada la meva natural tendència a canviar la base d’operacions de la “Melchor Mombo Company” a tot lo llarg i ample del planeta, tan sols us vull confirmar que, sense renegar per a res dels meus orígens, es el múscul del pit a la versió poètica el que m’agafa per damunt de qualsevol proposta de fronteres.

Il·lustració per article d’opinió, revista “Imatges” (2001).

domingo, 30 de diciembre de 2007

Forja berebere



Una imagen tomada, durante una de las misiones de la compañía, en un pueblo berebere de Marruecos (2003).

Una imatge presa, durant una de les missions de la companyia, a un poble bereber del Marroc (2003).

martes, 25 de diciembre de 2007

El hombre, es bueno sí, pero…


Cuando echo la vista atrás y miro los conflictos bélicos en los que, por diversas cuestiones, me he visto metido, no puedo creer en la bondad del ser humano. El XX fue, con diferencia, el siglo donde más muertes violentas se produjeron. Y lo que es peor, de formas más sofisticadas y crueles.

Cerré ese siglo con esta imagen y la (vana) esperanza de que el XXI fuera de otra forma.

Ilustración para la revista “Imatges” (2001).


Cada vegada que mire darrere i veig els conflictes bèl·lics als que, per diverses qüestions, m’he vist clavat, no puc creure en la bondat del esser humà. El XX fou, amb diferència, el segle on més mort violentes es produïren. I el que es pitjor, de formes més sofisticades i cruels.

Vaig tancar aqueix segle amb aquesta imatge i la (vana) esperança de que el XXI fou d’altra forma.

Il·lustració per a la revista “Imatges” (2001).

sábado, 22 de diciembre de 2007

El fin de los yuppies



No quiero hacer demasiada sangre porque es una especie casi extinguida. Tampoco es que me molestaran demasiado, solo que jamás, ni mis cachorros ni yo, pudimos entender su filosofía de vida. En especial cuando somos capaces de rechazar vuelos de gran calado para poderosos hombres de negocios, por no romper cualquiera de las apasionantes partidas de póker donde nos jugamos nuestras colecciones de tebeos.

Ilustración para la revista “Imatges” (hacia el 2000).

No vull fer massa sang perquè és una espècie quasi extingida. Tampoc és que em molestaren massa, sols que mai, ni els meus cadells ni jo, pugéssim entendre la seva filosofia de vida. En especial quan som capaços de rebutjar vols de gran calat per poderosos homes de negocis, per no trencar qualsevol de les apassionants partides de pòker on es juguem nostres col·leccions de tebeus.


Il·lustració per a la revista “Imatges” (cap al 2000).

miércoles, 19 de diciembre de 2007

Llega la Navidad, sí.

Aunque por la base no somos muy dados a las celebraciones navideñas – salvo quizás “Aspas” que, a su edad, sigue teniendo un tierno corazoncito –, no puedo negar que alguna que otra botella de cava o champagne cae, y que hay determinados dulces característicos del norte de África, que solo soy capaz de engullir en este determinado contexto.

Story board para un spot publicitario de turrones. Emitido en Canal Nou y Antena 3 televisión (1997).

Encara que per la base no som molt donats a les celebracions nadalenques – excepte tal volta “Aspes” que, a la seva edat, segueix tenint un cor tendre -, no puc negar que alguna que altra ampolla de cava o xampany cau, i que hi ha determinats dolços característics del Nord de Àfrica, que tan sols sóc capaç d’engolir en aquest determinat context.

Story board per a un spot publicitari de torrons. Emès a Canal Nou i Antena 3 televisió (1997).

lunes, 17 de diciembre de 2007

Bajo el signo de la Cruz

Mi origen, me llevan a rememorar una y otra vez, a los musulmanes que quedaron en tierra cristiana durante la conquista o reconquista – que no me queda muy claro - que los reinos cristianos realizaron en toda la península ibérica.

Uno de los caudillos más admirados por mí fue Al-Azraq, un moro de clase alta que vivió una peculiar relación de amistad/ enemistad con el rey Jaime I hasta la muerte de ambos en 1276.

Ilustración para tríptico “Bajo el signo de la Cruz”. Filà Mudéjares (2007).

El meu origen, em porten a rememorar una vegada i altra, als musulmans que quedaren en terra cristiana durant la conquesta o reconquesta – que no em queda massa clar – que els regnes cristians feren a tota la península ibèrica.

Un dels cabdells més admirats per mi fou Al-Azraq, un moro de classe alta que va viure una peculiar relació d’amistat/ enemistat amb el rei Jaume I fins la mort dels dos al 1276.

Il·lustració per a tríptic “Baix el signe de la Creu”. Filà Mudèjars (2007).

miércoles, 12 de diciembre de 2007

Acoso sexual en la Iglesia

En uno de mis vuelos por el mundo, me encontré de frente con una “curiosa” noticia. Algunos altos cargos de la iglesia habían pedido a monjas, favores sexuales a cambio de su ascenso en el escalafón celestial. Con ello, todo el asunto del celibato y demás mandangas saltaba por los aires. No es que yo esté de acuerdo con la abstinencia sexual por decreto para nadie, pero me gusta mucho menos que se predique una cosa y se ponga en práctica otra. Y menos aún todavía que se obligue a alguien a ir donde no quiere ir.

Como en estos asuntos, los religiosos – de todo el orden jerárquico – saltan a las noticias una y otra vez – además de todas las ocasiones en que se tapan los desmanes – decidí investigar qué es lo que sucedía. Esta fue una de mis más memorables aventuras que hasta ahora no ha sido publicada.

Os dejo con una hipotética portada que apareció en la revista Imatges (hacia el 2001).


En un dels meus vols pel món, em vaig trobar cara a cara amb una “curiosa” noticia. Alguns alts càrrecs de l’església havien demanat a monjes, favors sexuals a canvi del seu ascens al escalafó celestial. Amb açò, tot l’assumpte del celibat i altres mandangues saltava pels aires. No es que jo estiga d’acord amb l’abstinència sexual per decret per a ningú, però m’agrada molt menys que es predique una cosa i es pose en pràctica un altra. I menys encara que s’obligue a algú a anar on no vol anar.

Com en aquestos assumptes, els religiosos – de tot l’ordre jeràrquic – salten una i altra vegada a les noticies – a més de en totes les ocasions que es tapen els excessos – decidí investigar que és el que passava. Aquesta fou una de les més memorables aventures que vaig viure. Aventura que fins ara permaneix inèdita.

Us deixe amb una hipotètica portada que aparegué a la revista Imatges (cap al 2001).

domingo, 9 de diciembre de 2007

Los hombres azules del desierto (2)

Tal vez los grandes modistos no lo necesiten, pero ahí va la trasera del anterior.

“Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).


Tal vegada els grans modistes no ho necessiten, però aquí va la darrera del anterior.

“Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

miércoles, 5 de diciembre de 2007

Los hombres azules del desierto


Me fascinan. Cada vez que visito aquella zona del Sahara, su estilo de vida, su forma de ser, me llevan a pensar en la grandeza del hombre para adaptarse a las más difíciles condiciones de vida.

Además, mi deformación artística, me lleva a transmutarme en un Christian Dior del Magreb y proponer variaciones a su tradicional indumentaria.

Otra pincelada del proyecto “Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

Em fascinen. Cada vegada que visite aquesta zona del Sahara, el seu estil de vida, la seva forma de ser, em porten a pensar en la grandesa del home per adaptar-se a les més dificultoses condicions de vida.

A més a més, la meva deformació artística, em porta a transmutar-me en un Christian Dior del Magreb i proposar variacions a la seva tradicional indumentaria.

Altra pinzellada del projecte “Segle XIII. Cruïlla de Cors” (2007).

sábado, 1 de diciembre de 2007

Entre libros

En mis escalas en las diversas ciudades del mundo, a las que transporto las más variopintas mercancías, nunca dejo de visitar las librerías enclavadas en los más recónditos lugares de su casco antiguo. Compre o no algún ejemplar de los que allí me ofrecen, me siento atrapado por su encanto y me gusta comparar las diferencias y similitudes en el estilo de cada una de ellas.

Ilustración con gag añadido. Recién horneada.

A les meves escales a les diverses ciutats del món, a les que transporte les més variades mercaderies, mai deixe de visitar les llibreries enclavades als més recòndits llocs del casc antic. Compre o no algun exemplar dels que allí m’ofereixen, em trobe atrapat pel seu encant i m’agrada comparar les diferencies i similituds a l’estil de cadascuna d’elles.

Il·lustració amb gag afegit. Acabadeta de sortir del forn.

Archivo del blog/ Arxiu del blog